Lluís Mateu revisa 50 anys de trajectòria a Les Bernardes

D'alguns artistes es diu amb gran elogi que la seva obra és inconfusible. S'hi pressuposa una continuïtat, una coherència, potser també una predictibilitat. De Lluís Mateu (Salt, 1946) no es podria fer mai una tal afirmació. Mires una pintura seva i assenteixes; en mires una altra, i et complaus en una certa seqüència; a la tercera, ja hi ha alguna cosa que se t'escapa, i a la següent, pam, ja t'ha fotut, ja sembla ben bé l'obra d'algú altre. No hi ha gairebé mai discursos lineals en la trajectòria d'aquest artista que va sempre per lliure excepte quan surt d'excursió amb bicicleta, perquè li agrada la companyia, i per comprovar-ho només cal anar a veure l'exposició que inaugurarà demà (20 h) a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, el seu poble, on és considerat “una institució”, si és que una expressió així pot ser apropiada en relació amb un home tan allunyat de la pedanteria i que té ben poc d'institucional.

Lluís Mateu. Manobre de la imaginació, que ha comissariat l'advocat i company d'expedicions ciclistes Antoni Sant, és l'antològica més important organitzada mai per l'artista, coincidint amb la celebració del seu setantè aniversari. “Aquí hi ha seixanta anys de la meva vida”, diu més perplex que nostàlgic davant del centenar llarg de peces, la majoria procedents del seu propi taller o de col·leccions particulars, que ha portat a Les Bernardes. Hi ha des d'alguns dels primers apunts que va fer quan tot just tenia 14 anys a la farmàcia Simon, mentre treballava d'aprenent amb Salvador Sunyer, fins a dues de les escultures de gran format, fetes amb malla metàl·lica recoberta de poliuretà, en què ha treballat els últims mesos i que el tenen entusiasmat.

Són cinquanta anys de dedicació completa a l'art que han donat per a molt: per rifar-se dels militars amb una Creu de metralla feta amb restes de la munició d'artilleria recollida quan feia la mili; per convertir-se en un aquarel·lista de gran finesa al mateix temps que esmolava la vena crítica amb els acudits signats com Bugarac a la revista La Farga; per implicar-se en els projectes teatrals de l'agrupació Estil, la Pastera i Proscènium en qualitat d'escenògraf, actor i figurinista; per exercir de professor de l'escola de belles arts durant quinze anys; per crear amb les Llúdrigues el símbol distintiu més entranyable que hagi tingut mai cap poble del voltant; per embrancar-se en l'elaboració de grans murals sense deixar de prendre notes diminutes als seus “quaderns de campanya” amb una perseverança minuciosa; per deixar constància, en fi, en desenes de retrats i caricatures, de la seva lleialtat als amics, al mateix Sunyer, al seu germà Fonsu Mateu (un altre aquarel·lista de talent), a Carles Vivó, Jordi Soler, Nitu Figueres...

Oncle de Joan Mateu, “un fora de sèrie, un artista d'alta gamma”, Lluís Mateu assegura no haver seguit mai cap ensenyament acadèmic, però va tenir la sort d'anar a raure a la farmàcia Simon i tenir d'encarregat Salvador Sunyer, que va animar-lo a perseverar en la pintura en descobrir la seva traça per al dibuix. La resta ha estat tot fruit de la intuïció, del paisatge, del caràcter: pur treball de manobre, com anuncia el títol de l'exposició.