Una ciutadania renovada?

El mes de juny, es van aplegar a Barcelona, en el decurs del Congrés Català de Salut Mental que organitza la fundació homònima, més de 500 professionals i tècnics de diverses disciplines per tractar una qüestió tan fonamental com ara els efectes que aquesta crisi està produint en les persones. Un congrés que ha obtingut escasses referències mediàtiques malgrat la seva importància i el fet que els mateixos organitzadors s'han sorprès tant de l'èxit d'assistència com de l'interès i la passió suscitats en els debats. D'altra banda, properament, del 18 al 24 de juliol, se celebrarà la 28a edició de la Universitat Internacional de la Pau a Sant Cugat del Vallès. I, alhora, amb formats més modestos i també amb poc ressò als mitjans, van apareixent grups de persones que arreu es troben per discutir, comentar llibres i films, posar en comú idees i debatre aspectes diversos del moment actual.

ens Podríem plantejar el següent: i si fos que, esclafats pel diluvi continu de males notícies, no ens adonem de la presència d'una força combativa que va creixent dia rere dia? Els que ja som grans tenim, en aquest aspecte, cert avantatge respecte als més joves: hem passat pel malestar, les incerteses, les pors, les esperances i les alegries de la Transició i dels primers anys de la democràcia. Hem passat per moments difícils, tant des del punt de vista econòmic com, sobretot, polític i social. I, amb encerts i molts errors, hem sobreviscut. I si fos cert, com alguns experts ens diuen, que s'està gestant una segona transició? No és difícil de percebre el retorn de manera somorta d'una remor social de fons semblant a la de finals dels setanta i inicis dels vuitanta. Són moments ben diferents, però potser ens queda en algun racó mig amagat l'espai del record i sobretot de l'experiència que redibuixa maneres de fer, actituds resistents que ens van ser útils i que ens han donat confiança en el fet que no sols podem sortir del túnel, sinó començar a canviar la direcció de la vida col·lectiva i revalorar criteris alternatius com els que –i salvant les distàncies– durant anys van anar estructurant aquesta democràcia que avui es troba afeblida. Havíem après a ser resistents: una resistència que ha estat part de la nostra educació, no escolar ni acadèmica, sinó vital. Una resistència que es revifa quan veiem com moltes de les conquestes en drets humans, socials i personals durament conquerides, corren el risc de ser devorades per la prioritat d'aquesta brutal economia en què s'ha convertit la política. Que es revifa gràcies a la indignació emocional, puntual, davant de fets que no podem acceptar com ara que hi hagi a casa nostra infants desnodrits a les aules i a les llars. Són les nostres pròpies paraules, són les cançons d'aquells temps que potser tornaran a ressonar en les veus joves mentre expressen l'amor per la vida i la voluntat decidida que aquesta arribi amb dignitat a tot ésser humà.

Però s'equivocarà qui pensi que es tracta d'un optimisme “de voluntat” o de bon “caràcter”. És el fruit massa tardà, probablement, i fins una mica pansit de tota una època de desencís, de desvaloració dels espais i de les institucions que tenim en comú, i que, com ens mostren alguns exemples ben clars, no es podran canviar si la ciutadania mateixa no actua com a tal: fent valdre els seus drets, acceptant els conflictes i, sobretot, no caient en la resignació conformada del “no hi ha res a fer”, com anuncien alguns mitjans de comunicació amb lletres grans, mentre les lletres petites van fent el seu camí.

Haurem de tornar a pensar amb quines eines i de quina manera tornem a fer ciutadania per enfortir una democràcia que s'està afeblint. Segurament s'acosta una segona transició, com auguren molts experts. I haurem de batallar per una democràcia que garanteixi, fonamentada en una ciutadania ben activa, la dignitat humana.