Un adéu sense retorn

Encara ara costa entendre que els mateixos Ferrari 312 P que l'any 1972 van guanyar deu de les onze curses del campionat del món de marques s'haguessin de conformar la temporada següent amb dues victòries de deu possibles. I si en cinc ocasions van acabar segons, en quatre ho van fer rere els Matra, la marca que l'any anterior havia privat la Scuderia de fer el ple en vèncer les 24 Hores de Le Mans. Per això, malgrat que el reglament obligava a retenir només set resultats per a la classificació final i que sense aquesta clàusula la marca italiana hauria revalidat el títol, Enzo Ferrari va acceptar el veredicte: les cinc victòries de Matra per les dues del seu equip.

Què va passar, però, entre el final de la brillant temporada 1972 i l'inici de la següent? En primer lloc, que Jean-Luc Lagardère, màxim responsable de Matra, envalentit pel triomf a Le Mans, va decidir canviar la fórmula 1 pels sport-prototips. Alhora, Ferrari vivia una convulsió quan l'expilot Peter Schetty va decidir plegar de director esportiu, càrrec en què va ser substituït per l'enginyer Giacomo Caliri. I també, per qüestions contractuals, es veien obligats a deixar l'equip dos pilots de la talla de Ronnie Peterson (per les exigències de Colin Chapman d'integrar-lo a l'equip Lotus de F-1) i Mario Andretti, aquest, pel canvi de pneumàtics de Firestone a Goodyear.

Però més enllà del factor humà, sembla que el canvi de subministrador de pneumàtics va ser determinant en els resultats, malgrat que Caliri –especialista en aerodinàmica– havia modificat substancialment els 312 P, allargant-ne el xassís i afinant la carrosseria, amb una variant de cua llarga pels tres circuits més ràpids del campionat: Monza, Spa i, per descomptat, Le Mans. Simultàniament, Franco Rocchi també havia intervingut en el motor de 2.991 cc i 12 cilindres en V oberta a 180 graus –malgrat aquesta dada tècnica, no va ser considerat mai un motor boxer– que havia creat Mauro Forghieri i, segons dades oficials, rendia 450 CV per a un pes del cotxe, en ordre de marxa, de 655 quilos.

A Ferrari li va costar pair el balanç del 1973, tant en prototips com en F-1, en aquest cas un autèntic desastre. Calia retrobar el bon camí i la decisió va ser inversa a la que Matra havia pres un any abans. Ara era Ferrari qui deixava les curses de resistència per concentrar-se únicament en la F-1. I 40 anys després, no hi ha cap senyal de voler-hi tornar.