“Amb la ponència passem de la ideologia a la política”

Tothom que se sent incòmode amb el present però no gosa canviar-lo demana a qui vol fer-ho que precisi la seva proposta. Fem política perquè és la manera d'intentar lligar el curs de la història als nostres interessos, però no podem fer futurisme ni tenim un model extern exacte a imitar. La ponència no és un catàleg definitiu de com serà la república catalana. Transitem des de posicions que vénen d'un sobiranisme molt de proclama a un projecte. Passem de la ideologia a la política en un moment en què és versemblant que l'esquerra independentista sigui majoritària i podem tenir la responsabilitat de liderar la constitució del nou estat. Això t'exigeix precisar les propostes. Benvingut tothom qui s'adona que ens cal un estat, però com que fa més que hi pensem, hi hem donat més voltes i tenim més idees que els altres.

La gent està il·lusionada. En situacions anteriors de tensions internes, alguns temes haurien estat motiu d'enfrontament. Ara hi ha coses que s'havien formulat dins que són al centre del debat polític, i tothom té clar que el partit ha de tenir una posició ponderada perquè som a les portes d'un moment històric decisiu, i potser ha d'actuar en algun moment. ERC està canviant molt internament i la reacció dels militants ha estat carregar-se de responsabilitat i donar rigor al debat amb experts qualificats. Ens hi juguem molt i no ens podem equivocar gaire.

Hi vam començar a treballar fa un any, però la manifestació de l'11-S va girar l'escenari i amb les anticipades es va precipitar el calendari. Van ser eleccions d'urgència, amb un programa electoral fet amb certa urgència. Un programa és una proposta de gestió, i la ponència política es planteja a una altra escala, és una proposta general adreçada a dins i fora. Per això vam fer encàrrecs en tres grans línies: qüestions econòmiques, a Núria Bosch; arquitectura institucional, a Ferran Requejo, i infraestructures, a Marcel Coderch. També s'han fet debats sobre els Països Catalans o les relacions amb la cultura, i en l'última part es detallen les estructures d'estat per fer la transició. També s'ha analitzat el trajecte en els últims anys i els cops de porta rebuts de l'Estat. L'exploració de vies negociades sempre falla i a partir d'aquí la ponència dissenya un seguit d'escenaris.

Si l'Estat es nega a negociar, es pot buscar l'empara europea. I si Europa no està disposada a exercir el paper d'arbitratge, queda la via de convocar unes eleccions plebiscitàries i la declaració unilateral. La ponència ressegueix tots els possibles escenaris en cada situació. Ens hem de demostrar a nosaltres i internacionalment que el procés català té un caràcter de revolució democràtica, i es fa a partir de la voluntat majoritària de la gent, procurant la màxima legitimitat en cada pas. Explorarem totes les possibilitats: si ens podem acollir a marcs legals formalitzats, optarem per això; estem disposats a canalitzar-ho si hi ha canals, però si et són negats has de fundar la teva pròpia legalitat. En tot cas, quan demanem el dret a decidir és la sobirania: si hi hagués un gir copernicà en la posició espanyola i s'obrís a parlar, es podria negociar tot tret de la sobirania.

Són qüestions que hi ha voluntat de negociar amb tothom, no ho farem sols. Intentem dissenyar els escenaris en funció de les respostes que tinguem d'Espanya i Europa. La logística de la consulta també dependrà de la via on trobem empara legal.

Sí, però cal un component pragmàtic i pensar que és responsabilitat teva. I hem comptat molt amb el món acadèmic buscant una perspectiva realista. Projectes molt agosarats, un cop formulats, fan que t'allunyis de la realitat. Si trobes una bona utopia en pots viure tota la vida, però això no és fer política. Aquesta és una ponència política radical, perquè procura pensar en termes reals que Catalunya vol construir un estat. I formulem coses noves perquè la perspectiva canvia quan veus que és immediatament realitzable.

La idea de la república catalana: era sinequanònica en la cultura del partit, però no havia pensat mai si havia de ser monocameral o bicameral, presidencialista... Més que dir ha de ser així, obrim un ventall i el tanquem una mica dient creiem que hauria d'anar per aquí o això entronca amb la tradició del país. També ho fem amb la voluntat de condicionar la posició dels altres, no són qüestions tancades. Però tenim clar que l'estat ha de ser per protegir els interessos de la nació, no per dominar-la, que és el que fan la majoria.

Volem tenir els mateixos drets que els altres pobles de la Terra. Això normalment s'aconsegueix a través dels respectius estats, i en volem un. La majoria dels estats els van construir l'aristocràcia i les oligarquies per garantir-se la dominació sobre la multitud, però aquí és diferent, perquè qui fa la revolta que crea la majoria és la multitud per garantir-se l'exercici dels seus drets i llibertats al màxim nivell. El gran salt és que la gent ha pres la iniciativa,està prenent consciència de la necessitat de prendre part del procés de manera activa, i ara s'obre una finestra. La història té moments en què es donen tempestes perfectes; ara hi ha diverses crisis que s'encadenen al món, i aquí, una d'específica de relacions amb l'Estat.I Catalunya mai ha tingut un estat que tingués un projecte per ella, i l'Estat tampoc el té ara perquè l'únic que té és dissoldre-la dins la nació espanyola.

Als anys 30, durant l'emergència dels feixismes les classes mitjanes van pactar amb les altes en alguns llocs d'Europa. A Catalunya llavors l'aliança va ser entre les mitjanes i les populars. S'ha arribat a tal nivell de desigualtat que repugna la gent de la classe mitjana, i està disposada a fixar-hi límits i a suprimir certs mecanismes d'opressió. Això permet formular una proposta d'estat amb un model econòmic més just, un règim de ciutadania de fàcil incorporació i en què la identitat sigui plenament electiva. Un estat construït per una elit dirigent acaba imposant el seu model, però aquí parlem de l'hegemonia de la majoria, d'un nou
bloc històric popular.

Tot això és útil perquè va construint el capital de debat. Contra la violència autoritària es pot fer poc, més enllà de posar-la en evidència. Visceralment Espanya no voldrà negociar, però per pragmatisme li pot convenir, perquè Europa no es creurà que podrà pagar el deute i només mantindrà la credibilitat si en negocia amb Catalunya el repartiment. El més lògic és que hi hagi grans acords marc, també amb una llei de successió jurídica per garantir la validesa dels contractes. Cal garantir que les alteracions a la vida quotidiana l'endemà de la independència siguin mínimes, o cap. I, si es nota res, que sigui una millora.