Prou!!

Sóc un bon client. Jo diria que fins i tot sóc un client beneit, d'aquells que no solen protestar. Vull una cosa, alfarrasse en silenci la relació qualitat - preu - necessitat - caprici, l'agafe, la pague i assumpte resolt. Però l'equació no sempre és tan simple. Hi ha algunes vegades que la cosa es complica i t'estiren la llengua. Dic bé, t'estiren la llengua, no de la llengua. I és natural, si t'estiren la llengua et fa mal i mossegues. Fa molts anys que tinc tracte d'intimitat amb la ciutat de València. Dia a dia la veig prostituir-se i obrir-se de cames a la cultura castellana. Hem tingut més d'un frec per aquest tema i d'una manera o d'altra ens n'hem anat eixint; tot i saber que de no ocórrer un miracle tinc la guerra perduda.

Ahir la cosa anà un gra massa i vaig rebentar. Passejava pel centre de la ciutat amb dos amics. I quan dic centre, dic centre històric, el rovellet de la ciutat, els entortolligats carrerons que hi ha darrere la Llotja i perdent-te per ells et porten al Barri del Carme. Mira, en aquesta tenda hi ha melmelada de violeta, em digué un dels meus acompanyants. I com que no sol haver-ne als supers habituals i m'agrada aquest dolç vaig decidir entrar a comprar-ne. A partir d'ací intentaré reproduir el diàleg.

—Em dóna un pot de melmelada de violeta?

—Sí.

(L'ama, una dona d'uns seixanta anys, me l'allarga. Mire el preu: 4,50€. Em sembla un poc car, però com que és un caprici decidesc concedir-me'l. Acte seguit, un company em fa notar que a la lleixa també hi ha de rosella. Ja havia obert la porta de la compulsió i li'n demane. I ací comença el sainet).

—Me'n dóna un també de rosella?

—De què?

—De rosella.

(com que semblava que no m'entenia li l'assenyale i sil·labejant repetesc:ro-se-lla —diftongant la o de la síl·laba inicial com fem a la Vall d'Albaida i sonoritzant correctament la essa intervocàlica. Com que la dona feia cara d'haver vist ànimes, li assenyale el flascó i li repetesc ro-se-lla, a-ma-po-la en castellà. Ja començava a estar-ne un poc fart).

—Que vostè d'on és?

—Soymanchega, però vivo aquí desdepequeña.

—Doncs, a valencià es diu ro-se-lla.

—Es que como lo habíadicho con un dejecatalanusco... (acompanyant l'oració amb un gest despectiu de la mà).

—Què!!! (ací ja salte tot decidit a no deixar-ho córrer. Alce el to de la veu i se'm tiben els gestos).

—Es que como el catalán y el valenciano...

(No la deixe acabar).

—Sóc valencià i sóc català i es diu RO-SE-LLA.

—No, si yo admiro a los catalanes.

(Intenta adaptar una estratègia massa untada).

—Mire, no continue per aquest camí o li deixe ací les tomaques —el nerviosisme feia que ni m'eixira el nom de les roselles—. Ni una més. Cobre's i prou. I sóc valencià pels quatre costats, per això sóc català. RO-SE-LLA.

(Agafe el canvi i me'n vaig de la tendeta).

Té collons la cosa. Al mateix cor del Cap i Casal i hem d'aguantar tota aquesta gentola xenòfoba que volen fer-nos sentir estrangers a casa. Fins ací podríem arribar. A fer la mà, home, a fer la mà. El País Valencià és una part en llengua, cultura i història dels Països Catalans. Preu de colonialisme. INDEPENDÈNCIA JA!!!

Salut i Terra.