Dona i lluna

Havia de ser una festa i, efectivament, va acabar sent una sonora celebració. Després de setmanes treballant les 100 dones que donen títol a l'espectacle, la nit de divendres era el colofó. La directora i dramaturga Àngels Aymar, creadora del projecte que aspira a navegar Europa endins, mai va procurar fer cap trama que bastís la trobada de totes elles. Simplement, l'acció té sentit per la família artística que s'ha generat en assaigs. I, més endins, per la seguretat i satisfacció de cada una de les integrants de participar, braç a braç, en aquesta peça que desconeix limitacions i estereotips. Des de 18 fins a 84 anys, amb aptituds ben diverses, constitucions, edats i procedències ben variades. El seu nexe era la voluntat de crear en comunitat.

A la platea, molta conversa encesa abans que s'apaguessin els llums, i gran emoció en cada aparició quasi sempre fugaç d'algunes de les cares conegudes (sovint, es feia evident gràcies a un cop de flaix prohibit). Els aplaudiments finals ja eren quasi d'èxtasi, d'una peça que va tenir l'encert de ser destil·lada en poc més de 60 minuts. Perquè un regal com aquesta actuació per les 100 valentes artistes, sorgides de la quotidianitat del carrer, és més dolç quan és intens. Ben al contrari va ser un altre treball en procés de fa uns dies, Utopies, realitzat per tres escoles d'actors vinguts de Barcelona, Montpeller i Berlín. Tot i les ganes d'agradar i de voluntat en l'entesa europea, van deixar estabornit el públic. No va lluir, com era d'esperar, la bona intenció del projecte, ambiciós, per a un espai tan inabastable.

100femmes, amb una estructura basada en quadres conceptuals, permet preguntar sobre la feminitat des de la mateixa creació de l'univers. Cada una de les 100 participants s'arraulia com un cuc en una mena de Pangea explosiva de fertilitat. L'estació final és la mateixa nit de l'estrena a l'amfiteatre Grec, en aquella vetllada que la lluna dominava el firmament: dona i lluna.