Procés Constituent?

La nostra condició de societat conscient de la seva decapitació política i de la gravetat dels dèficits socials i democràtics que això comporta fa que els sensors sobre la fortalesa dels règims funcionin amb més celeritat. Aquí la gent sap que Espanya està vivint una greu crisi del règim instaurat a partir del 1977. El poder judicial està qüestionat per la seva politització que ha culminat amb l'afiliació partidista del president del TC amb el seu president recusat per les autonomies de més pes polític. La monarquia en hores molt baixes, i on tot l'enrevessat sistema de tallafocs creats pel Gabinet Roca per evitar que la infanta acabi directament implicada en afers de corrupció, enerva la població, i probablement acabarà fracassant, a la llum de les noves informacions aparegudes. El poder executiu amb majúscula i el partit que li dóna suport, embolicats en un cas de finançament irregular fruit de concessions d'obra pública i serveis. I molts executius de la trama subalterna autonòmica i de la resta de partits pilars del règim, ferits de mort, sigui a Mallorca, Galícia, Catalunya, Andalusia, València o Castella-la Manxa. I alguns òrgans legislatius com el valencià, on el segon grup parlamentari és el d'imputats, o on gent de relleu està implicada en afers foscos com el Camargacho-gate. Cap institució de les que han de garantir la divisió de poders i l'estat de dret funciona. No hi ha regles de joc clares i des de la ciutadania es percep que s'imparteix una justícia a mida del pes econòmic o polític.

Aquest panorama Goyesc de pintura negra comença a ser percebut per segments emergents a Espanya, però que ocupen encara la perifèria socioelectoral. Alguns fent-ne una lectura populista i neoautoritària, com el Partit de Rosa Díez. D'altres amb ulls de l'extrema esquerra, com Izquierda Unida. A Catalunya, pel que dèiem abans, és una majoria social i la centralitat sociològica la que percep que Espanya i el seu règim estan en fallida total.

La situació en el marc espanyol no és nova. Després de la imposició borbònica per les armes del 1707-1715, hi van haver tres restauracions monàrquiques que cada vegada acabaren amb l'exili del successor. Ferran VII, restaurat després del període francès i ratificat per les armes en la invasió dels 100.000 fills de Sant Lluís al servei dels règims conservadors d'Europa, va ser succeït per la reina Isabel II, que acabà a l'exili, després de nombrosos escàndols polítics i econòmics, com la fallida del primer sistema radial de ferrocarrils. La 2a Restauració en la figura d'Alfons XII s'acabà després de l'escàndol dels negocis del seu fill Alfons XIII i dels militars a les mines del Rif, i l'explosió social i política que abocaren el rei a una altra sortida militar amb Primo de Rivera, i el seu exili posterior. Finalment, el dictador Franco, aliat de Hitler i Mussolini, propicià la Tercera Restauració en Juan Carlos, que està en camí de ser el cicle més curt de totes les restauracions anteriors. Amb un nou rei o príncep Felipe predestinat a l'exili.

La novetat, aquesta vegada, és que, en un marc europeu que blinda contra qualsevol intent de colpisme militar, la societat catalana no està disposada ni a participar en un nou procés constituent conduït des del poder amb aires gatopardians, com el que s'està coent en el lobby del pont aeri i certs poders mediàtics com El Mundo. Ni està disposada a sacrificar-se i ser la carn de canó per protagonitzar un procés constituent liderat per l'extrema esquerra a Espanya (minoritària socialment) sense cap possibilitat de canvi de model d'Estat i abocant-se per quarta vegada a una contrareforma protagonitzada per nous partits creats ad hoc a les faldilles de la casta extractiva madrilenya que des de fa quatre-cents anys exerceix el seu domini de classe i nacional sobre les societats nacionals no espanyoles de la península, i el domini de classe, apaivagat pel subsidi i la menjadora de l'Estat, sobre les classes populars de la Gran Castella. La societat catalana, aquest cop, només pot assumir el seu propi procés constituent cap a una democràcia autodeterminada.