Educació i ingenuïtat

Possiblement, per educar, tant si som educadors com pares, necessitem força dosi d'ingenuïtat. La feina d'educar comporta, més encara en un context d'il·lusions febles, viure els nostres valors sense complexos, creient que el diàleg sense agressivitat ajuda al compromís sense rutines, sense inèrcies paralitzants. A Catalunya hem aprovat la llei d'educació. N'hem d'estar orgullosos encara que hagi esdevingut una llei més ideològica que pedagògica, encara que arribi amb moltes voluntats i pocs diners, encara que hagi dividit la comunitat educativa. Una LEC que inclou un preàmbul que hauríem de llegir tots els educadors i que ens dóna a entendre que farà un bon servei al país. Hem d'aprofitar l'ampli, i estrany, consens polític assolit per intentar aconseguir el consens social que la pot fer efectiva. I és en aquesta direcció on ens hem d'aplicar molt.

És cert que la comunitat educativa està dividida, decebuda, sense nord. Tothom culpabilitza tothom, però sembla que poca gent i pocs col·lectius recorden que sense optimisme pedagògic no podem educar, que sense emoció ni ànima la millora a l'escola no s'assolirà mai ni els aprenentatges seran sostinguts. Temo que no estem per a gaires emocions i que, fins i tot, una certa autocompassió ens envaeix.

Amb un lideratge fort, amb prudència i amb il·lusió generalitzada podrem arribar a aquest consens social necessari. Som molts els qui ja disposem d'aquestes qualitats i ganes, i som molts els qui creiem que això és possible, que el diàleg educatiu és possible, que podem fer bé la nostra feina i que l'educació a Catalunya ha de retrobar el nord i l'empenta que suposadament teníem fins no fa gaire temps. Som molts, també, els qui disposem d'aquesta prudència i alhora d'aquesta inquietud positiva que ens ajuda a exigir, a autoexigir-nos, animats per l'esperança veritable, concreta, com una certesa.

A vegades confonem prudència amb feblesa. La prudència pot esdevenir agosarament si la feina d'educar es fa amb el dia a dia ben portat, amb exemplaritat, obrint les escoles diàriament amb l'ànim necessari, amb l'esforç professional continuat, amb vocació, combinant l'audàcia amb la prudència, la tossuderia amb el compromís i la confiança.

Amb la ingenuïtat a què abans feia referència i amb ganes d'educar em qüestiono: Seria possible consensuar una conselleria d'Ensenyament per a vuit anys com a mínim? És possible pactar, per un període llarg sense tenir en compte les legislatures, uns càrrecs i uns bons professionals que no tinguin cap adscripció política? És possible aquest consens polític pel bé de l'educació i del país?

Reconec que entre la ingenuïtat i el «pecat» polític pot haver-hi un límit molt feble i semblant a l'estupidesa. Però penso també que entre la ingenuïtat i el que els ciutadans de Catalunya volem –una educació poderosa, professional, excel·lent i de qualitat– també hi ha un límit difós que ens pot apropar a la millora que tots desitgem. El tema és massa important per dependre únicament dels polítics. Demano perdó ingènuament però carregat d'esperança, compromís i il·lusió. De la mateixa manera que molts altres mestres i escoles, que no hem parat d'intentar fer bé la nostra feina perquè hi creiem fermament, amb treball, compromís i amb convicció.