Lleialtat i llibertat

El President de Govern és assetjat per l'antic tresorer del partit, Sr. Bárcenas, sobre l'existència d'una comptabilitat “B” al partit i sobre l'existència de sobresous a militants pagats amb fons opacs aconseguits d'empreses que feien aportacions econòmiques per raons diverses, algunes públiques i altres més opaques. És obvi que la credibilitat del Sr. Bárcenas és precària tant per les accions que personalment ha dut a terme i reconeix –ha fet un patrimoni personal inexplicable de volum significatiu en poc temps– com pel seguit de declaracions i manifestacions  fetes els darrers mesos que han resultat sovint contradictòries i a voltes s'han provat falses.

El partit del Govern fa costat al President com és natural i esperable. El que no ho és tant és que cap diputat del seu partit no hagi demanat en públic al President que aclareixi la seva conducta o que es sotmeti al Parlament per donar compte d'aquesta qüestió que inquieta considerablement la ciutadania i ocupa un gran espai en els mitjans de comunicació. Resulta igualment sorprenent que l'oposició sense excepció hagi demanat al President que comparegui i expliqui el succeït o que alternativament dimiteixi. Ningú del partit de l'oposició no ha defensat el President en base a raons que poden ser discutibles però que no és totalment forassenyat pensar que per a algú poden tenir una certa lògica: és necessari estabilitat per afrontar la crisi i fer les reformes necessàries, etcètera.

S'està duent a terme una reducció forta, transversal i gens específica, d'inversió i despesa en Recerca i Desenvolupament. No hi ha hagut cap polític que ho hagi denunciat malgrat el dany que suposarà per a l'economia i la competitivitat a mitjà i llarg termini, tant per la importància de la reducció com per la poca discrecionalitat amb què es fa. Es danyen, de manera difícil de recuperar, estructures, i es desfan grups de treball que s'han creat amb esforç i temps. És un exemple paradigmàtic d'amnèsia col·lectiva en l'àmbit de la política.

Els atributs de major valor de la milícia són la lleialtat i la disciplina. Sense una certa dosi de lleialtat no és viable el funcionament d'un exèrcit, és tant així que la cerimònia més formal i amb major projecció externa és el  jurament de la bandera, és a dir, el compromís ferm de l'individu de no trair els valors i de complir les ordres rebudes d'aquells per la línia jeràrquica, a l'exèrcit no hi ha més autoritat que la jeràrquica, representant l'Estat, en termes militars la pàtria, valor i expressió suprema de l'Estat. Sense disciplina no hi pot haver tampoc exèrcit. Ha d'estar tan impregnada aquesta a la consciència del soldat que rebuda l'ordre l'ha de complir malgrat que això pugui posar en perill la pròpia vida, és a dir, sense cap consideració complementària. La disciplina ha de ser automàtica, sense restriccions, i per tant s'ha d'exercitar. És aquesta practica l'essència de la formació militar.

Els atributs suprems de la política són el retiment de comptes enfront de l'elector i la iniciativa i la creativitat per imaginar, proposar, discutir i executar nous projectes que transformin la societat, que la facin més alineada amb l'ideari que defineix cada partit polític i que impulsa amb la seva pròpia personalitat cada càrrec electe. Té aquest una única dependència que és la voluntat de l'elector per definir, a partir del programa amb què s'ha presentat a les eleccions, les seves actuacions. Sap l'elegit que si defrauda l'elector aquest no el tornarà a elegir.

Si fos així, enfront de qualsevol opció no podria haver-hi unanimitat entre els elegits d'un mateix partit encara que sí opinions majoritàries. La unanimitat, com succeeix molt sovint a Espanya en política, demostra que hi ha disciplina i obediència respecte d'una autoritat superior: la del partit. Aquesta passa per sobre de la voluntat dels electors. Està comprovat, la unanimitat només es produeix en règims totalitaris i leninistes. Podríem concloure que no tenim polítics amb llibertat individual i capacitat autònoma de jutjar i decidir i per tant que tenim exèrcits de polítics que actuen per disciplina i per obligada, que no lliure, lleialtat.

La raó d'aquesta situació és senzilla: qui té més pes en l'elecció dels  càrrecs públics són els partits polítics que confeccionen les llistes electorals, que sense llibertat voten en bloc i sense opcions els electors. Vivim una democràcia mediatitzada pels partits que han segrestat la voluntat dels ciutadans. És per això que l'atribut més important per a un polític és la disciplina respecte de qui el nomena i això determina la poca atracció de la política per la ciutadania, que tret d'excepcions exerceixen professionals que progressen en funció de la fidelitat al seu partit. Renuncien a la  llibertat de pensar, triar, optar, per delegar aquesta facultat a la formació política en què militen. La pregunta de si la política és una professió o un servei és pertinent, pot ser una cosa, l'altra o les dues alhora, però habitualment esdevé nomes la primera. No és l'òptim.

És cert que sense partits no pot haver-hi vida política, però la seva força no pot limitar ni mediatitzar la voluntat dels electors. La raó d'aquesta circumstància es deu a la llei electoral en què l'elector no vota l'elegit, vota una llista tancada que defineix un partit polític. La solució fa segles que ha estat trobada pels règims democràtics consolidats, Regne Unit, EUA, França, parcialment Alemanya: la circumscripció única en què a cada districte s'elegeix un únic candidat i on aquest ret comptes a un col·lectiu de votants petit, els de la seva circumscripció, i en què hi ha un vincle clar i diferenciat entre elector i elegit. Hi ha altres solucions però totes passen pel contacte directe d'elector i elegit. El poc atractiu d'una política exercida dintre d'un marc estret i limitat com el descrit fa que es dediquin a la política o bé gent mediocre o bé herois que malgrat tot volen servir el seu país i els seus conciutadans. Perdem per aquest camí una gran quantitat de talent que necessitem.

La llei electoral justificada després de la Dictadura per les circumstàncies singulars d'una democràcia incipient i amb poc rodatge, ha quedat ara obsoleta. Ha fet en els darrers anys i fa ara un gran dany al país, però òbviament qui té el poder no vol deixar-lo de manera voluntària i és per això que la voluntat dels partits de canviar la llei electoral que els faria perdre poder és escassa. Això semblaria que té data de caducitat perquè la creixent pressió de la ciutadania farà rectificar els partits polítics malgrat la seva resiliència, ningú no està disposat a resistir més enllà de la mort si ho pot evitar.