Tot Montserrat amb el pare abat, Josep Maria Soler, al capdavant, assistirà avui a les onze a la basílica a la professió solemne del nou monjo Anton Gordillo (Barcelona, 1965), doctor en enginyeria industrial per la UPC, exprofessor universitari i exinvestigador del Centre Català del Plàstic. La vida al germà Anton no li canviarà avui. Li va canviar el 2004, quan va sentir la crida de Déu, i dos anys més tard, quan va entrar al monestir per provar si el que sentia era la seva vocació. Avui, senzillament, firmarà el seu “compromís definitiu”, segons explica, tot i que admet que, quan vegi tota la seva família a l'església, potser s'emocionarà.
Avui és un dia important pel germà Anton Gordillo perquè després de sis anys de viure i integrar-se a la comunitat benedictina del monestir de Montserrat professarà i es convertirà en monjo per sempre. Feia dos anys, des que va fer professió l'advocat gironí Bernat Juliol, que cap monjo no professava a Montserrat. El germà Anton, doctor en enginyeria industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), exinvestigador del Centre Català del Plàstic i exprofessor de l'àrea de la ciència de materials a les escoles d'enginyeria de Terrassa, de la UPC, té 48 anys. La seva vida anava per un camí quan, de cop i volta, un viatge a l'Amèrica Llatina li va canviar la vida.
Què li va passar a un professor universitari, un científic, que, de sobte, es va voler dedicar a la vida contemplativa i l'oració?
Jo vinc d'una família creient, és veritat... però la meva vida era a la universitat. No hi havia pensat mai, jo, en la vida religiosa. Però l'any 2004 un viatge de feina a Veneçuela, on m'hi vaig estar un parell de
mesos, ho va canviar tot.
Què va passar?
Tres coses. En primer lloc em va impactar molt la pobresa, una pobresa extrema, uns barris de barraques molt degradats a Caracas, on la gent vivia en condicions molt difícils. En segon lloc, em va deixar astorat la gran violència que hi havia en aquell país, amb morts cada dia.... Ho vaig viure en primera persona i em va afectar molt. Però, en tercer lloc, i no menys important, és l'impacte de la natura, l'exuberància de la natura, la bellesa de la natura...
I?
I vaig sentir que el món sense Déu no té sentit. La reflexió sobre l'absurditat d'un món sense Déu em va fer veure que el que jo necessitava era entregar-me a Déu de manera total. Dos anys després d'aquell viatge a Veneçuela vaig venir a Montserrat.
S'hauria pogut fer missioner, si volia canviar les coses...
Sí, és clar... Hi ha moltes maneres d'intentar canviar les coses, però jo sóc un teòric, un científic. Sempre he pensat que puc entregar-me millor a Déu des de l'oració i la pregària. Aquesta és, per mi, la millor manera d'intentar canviar el cor dels homes.
I va triar Montserrat.
Volia fer-me monjo però continuar a Catalunya. Els catalans som d'una manera, el nostre tarannà pesa i Montserrat s'adiu amb la meva manera de ser. En segon lloc, volia una comunitat gran. En tercer lloc, em va captivar el nivell cultural i intel·lectual de Montserrat...
I deu haver estat molt feliç
que finalment s'hi queda per sempre?
Sóc molt feliç.
No li pesa tot allò a què ha de renunciar?
He fet una tria. Sempre que tries una cosa renuncies a d'altres. Estic convençut que el que he triat és el meu camí.
Com és la vida de monjo?
La vida de monjo té tres grans pilars: la pregària, el treball i la vida comunitària. No és una vida monòtona, malgrat el que es pugui pensar des de fora.
I encara menys per vostè, que és el responsable de la televisió i la ràdio de Montserrat?
Aquí, a Montserrat, hi ha monjos que fan classe a la universitat, però són del vessant més humanista. Jo no vaig continuar fent classes... però, en canvi, m'encarrego de tot el tema tècnic dels mitjans de comunicació. Tinc força feina, sí. Ah, i a més estic estudiant teologia: l'estudi és molt important aquí.
Feia dos anys que no professava cap monjo. Falten vocacions?
Falten cristians compromesos. La falta de monjos n'és una conseqüència lògica.
Hi ha una crisi de valors?
El món i la manera d'entendre'l han canviat, però no hi ha crisi de valors: mai com ara hi havia hagut tanta gent voluntària per causes justes i solidàries...
i això també és una manera d'apropar-se a Déu.