La república catalana i l'impossibilisme

Aquest Onze de Setembre hem viscut per uns instants la República Catalana Independent. La gran demostració d'autoorganització de milers i milers de persones arreu del territori... no és una demostració d'una capacitat de funcionament lliure i democràtic exemplar que va més enllà de qualsevol possible disposició institucional? Agafats de les mans, centenars de milers de persones mogudes per la fe en un nou país lliure, vam fer viure per uns moments la nova República Catalana Independent.

Aquest és el clam del poble català. O és que algú pensa que l'objectiu de les nostres lluites i mobilitzacions és un règim monàrquic que pugui donar continuïtat en molts aspectes al sistema espoliador i corrupte actual? Sabem que avui encara alguns sectors que han assolit privilegis de tota mena (econòmics, administratius, polítics, socials...) en l'Estat monàrquic espanyol gestat dins el franquisme voldrien perpetuar-se en el poder i per això és molt probable que procurin imposar formes frustrants de semiindependència (Estat associat i subordinat, autonomia amb pacte fiscal, federació sota una monarquia borbònica, etc.). La Via Catalana per la Independència ha fet de cop que qualsevol intent d'engany ja no tingui una viabilitat assegurada. És per això que, per poder blindar el nostre avanç cap a la independència i la llibertat, ara és el moment de reivindicar de manera clara i contundent –sense ambigüitats– la República Catalana Independent. Al llarg dels mesos vinents milers de catalanes i catalans anirem definint els aspectes generals i més importants del país que volem. I aquesta convicció ferma en un país nou permetrà estendre la força i la implantació de l'alternativa independentista.

Davant d'això, l'impossibilisme, lluny d'aquest sentiment àmpliament estès, alguns sectors polítics avui dominants, ben poc sensibles a les aspiracions populars, no paren d'intrigar sigil·losament per apagar el foc de la nostra justa revolta, no paren de tirar aigua al vi de les nostres reivindicacions. Vivim una època de mutacions grotesques que ha fet que els possibilistes d'ahir es converteixin avui en impossibilistes recalcitrants: “L'estat propi, sí; però cal fer-ho ben fet i amb l'estricta observança de la llei.” “I si l'estat propi fos un estat federat amb Espanya... seria molt millor i menys arriscat.” “A poc a poc i bona lletra, que podem prendre mal.” “Que si fallem ara ja no hi podrem tornar mai més.” Etc. Aquests sectors són, així, sobiranistes que arrosseguen els peus, que si hi van és ronsejant, i que no acaben mai de trobar el moment de fer el cop de cap, de prendre les decisions valentes i clares que el moment polític demana. Ara cal un plebiscit amb una pregunta clara i dins l'any 2014. Amb determinació i sense por.

La independència és –es vulgui o no– un acte clar de ruptura que edifica un poder sobre una nova base de sobirania, un cos nacional nou i altre que el precedent. Obsessionar-se perquè tot es faci segons la legalitat imposada actual és una absurditat que pot tenir, a més, conseqüències negatives perquè la dilació permanent pot acabar comportant desànim i frustració.

L'antídot per superar les malalties de l'impossibilisme és la reivindicació de la República Catalana com a forma de govern més profundament democràtica. En la República tothom hi està d'acord. Un rei espanyol seria evidentment una broma de mal gust i no cal dir que ara tampoc s'estila d'anar a cercar un rei en una dinastia balcànica o una altra... S'imposa la República Catalana Independent, perquè és l'únic sistema polític que pot fer possible realment una democràcia en profunditat i la independència efectiva de la nació catalana. Qualsevol altra proposta no fa res més que lliscar cap a diferents formes de subordinació als sectors polítics i econòmics avui dominants: una casta depredadora que viu dels abusos dels monopolis (de l'energia, de la comunicació, etc.) i de les estafes de les entitats financeres, i que s'ha refugiat i enquistat en l'administració d'aquesta veritable atrocitat que és l'Estat espanyol.