És quan lluite que hi veig clar

Durant dècades molta gent s'han cregut, o han volgut creure, que l'Estat espanyol era l'Estat de tots els qui tenim un passaport espanyol. Que l'Estat espanyol complia aquell estàndard segons el qual un estat considera que tots els seus ciutadans són iguals i fa tot el que està en les seues mans perquè això siga així. Allò tan bàsic que la llei és igual per a tothom, que el pes del vot és el mateix i tantes i tantes obvietats més.

I va i resulta que no. Que el pes del vot no és el mateix, com es va demostrar amb el nou Estatut o amb la llei de partits (anti)basca. I que la llei no és igual per a tothom. Només cal veure la ràbia i la violència amb la qual les autoritats de l'Estat cada vegada amb més intensitat reaccionen al procés independentista català. Botant-se qualsevol norma i agranant qualsevol resta d'equanimitat que poguera haver quedat perduda.

Recorden vostès quan, enmig de la guerra contra ETA, constantment ens deien que el problema era la violència? Recorden quants dirigents espanyols van arribar a dir que el problema era la violència i que tot es podia defensar democràticament? Doncs era mentida. Pura instrumentalització. Perquè ara ja ens amenacen de dissoldre l'autonomia o d'il·legalitzar-nos així a l'engròs. Ahir un jutge en un acte de l'exèrcit, despús-ahir un ministre socialista de l'època en què el GAL era la seua branca armada, fa dies...

S'estan descarant sense límits ni vergonya. Per la nostra lluita. I fan els pressupostos de l'Estat contra nosaltres. Legislen al Parlament contra nosaltres. Dissenyen les infraestructures contra nosaltres. Usen les delegacions exteriors contra nosaltres.

La realitat és així de dura i de contundent. Un líder ultra espanyol pot dir per una televisió espanyola que hi haurà sang a Catalunya i que usaran “la lluita armada”. Però la Guàrdia Civil, l'Audiencia Nacional o el govern espanyol ni fan ni faran res. Amb el permís de J.V. Foix, cal que recorde Eric Beltran i l'Exèrcit del Fènix?