A Catalunya s'estilaven, sobretot, les tapes de patates braves, una mica de pa amb pernil, unes escopinyes o unes olives. Érem –som– més d'entaular-nos i demanar un bon tec. Però ara fa uns anys van arribar els bascos i, com fan allà al seu país, que la gent s'està a la barra o de peu dret prenent-se alguna cosa, van començar a obrir tavernes i a oferir llesques de pa amb piràmides de menjar a sobre... Eren els montaditos. Aleshores per pocs diners (unes cent pessetes) es podia menjar una original llesca guarnida. Les tavernes es van omplir de clients que per pocs calés menjaven i menjaven bé i aquests establiments, lluny de quedar com una anècdota, es van començar a posar de moda. Gràcies als montaditos, que es poden menjar de peu o assegut en un tamboret a la barra (i, finalment, també asseguts en una taula, evidentment), les tapes van guanyar terreny i ara montaditos i tapes, de fredes i de calentes, conviuen i es confonen i el client ja no sap si el montadito és tapa o si la tapa és sobre el montadito. El cas és que aquest tipus de menjar ha triomfat i es menja a tota hora: matí, migdia i vespres... I a mig matí, a mitja tarda i a última hora de la nit. Molts restaurants s'han apuntat a la moda de les tapes i els platets i els millors cuiners, com es va veure ahir a Sitges, en presenten a concursos.

Els montaditos no són una llesca de pa amb un tros de truita i prou; són llesques de pa coronades amb truites molt variades, formatges de tot tipus, pernils, pebrots, botifarres, botifarrons, salmons, pebrots del piquillo farcits... I, sobretot, brandades i cremes de cranc.

“Als estrangers els encanten els montaditos de pernil ibèric. De fet, quan vénen a Barcelona ja saben que aquí tenim un pernil molt bo i van directament a això”, explica un cambrer del Divinus, un bar de tapes del passeig de Gràcia. Assegura però, que, de fet, els turistes mengen de tot i a tota hora. “Un dia fem més montaditos de cranc i un altre dia de truita i espàrrecs... No ho sabem mai”, explica un altre cambrer, el de QU QU, també del passeig de Gràcia, que explica que la cuina no para i que quan s'acaba una plata se'n fa una altra i així constantment. Coincideixen tots dos experts a dir que als estrangers els sorprenen “les tapes de cargols, si no són francesos, i els pebrots”. “Molts turistes es queden estranyats quan veuen els pebrots de Padrón, per exemple, i no saben ni com es menja. Aleshores si en volen una tapa els ho fem al moment. Si volen un montadito ja n'hi ha de fets... Els acaba encantant”, asseguren.

Al Divinus els montaditos que tenen més sortida són els de pernil ibèric amb ou, els de pernil ibèric, els de salmó amb formatge i el de filet de bou amb formatge de cabra. Els primers costen 2,30 euros; els segons, 2,05 euros; els de salmó, 2.05, i el de filet, 3,25. No són gaire econòmics però als turistes no els fa res pagar-ho. A la gent d'aquí tampoc perquè normalment quan van a sopar hi van en grup i el compte es reparteix o si hi va una persona sola o una parella amb tres o quatre peces en tenen prou. Pel que fa a platets els que es demanen més són els de gambes i llagostins i, si parlem de catalans, els de cargols i les clàssiques patates braves. Les tapes i els platets són els plats predilectes dels grups que queden per, per exemple, anar a teatre o al cinema. Abans d'entrar o tot just quan surten una tapa és el més ideal.

“Es venen tot el dia. A les nou del matí ja hi ha gent que ve a esmorzar tapes... Entre setmana, gent d'aquí. I a mig matí molta gent de pas que faria una cervesa o una coca-cola aprofita i ho acompanya amb un montadito. No és molt car i ajuda a aguantar fins al dinar”, diuen al Divinus.

Al 100 Montaditos de Terrassa, un dels locals especialitzats de la cocapital vallesana, els montaditos han acabat superant la llesca de pa i embotint-se dintre un llonguet. No paren de reinventar-se.