Dones immortals

Curiosa nouvelle, aquesta de Cucarella, escrita en un valencià prodigiós (vull deixar-ho dit d'entrada, i sense embuts). Gires l'últim full, en llegeixes la Nota de l'autor, i t'assabentes que l'obra va néixer com un monòleg teatral. I que, per tant, abans de ser una novel·la, fou una peça per a les taules i per a una sola veu. Diu molt de la qualitat de l'autor que el monòleg originari s'hagi convertit en aquesta bellíssima novel·la, tan curta de mida com substanciosa de fons i de forma.

Una història de guerra, al capdavall, com n'hem llegit, vist i sentit tantes. Una història de guerra, però amb una voluntat mítica, amb un pèl d'abstracció, narrada per la filla de la família protagonista, de quatre membres. Per tant, el punt de vista és el dels perdedors. I la veu de l'Aurora –una nena que, a mitja narració, se'ns fa dona– s'erigeix en la veu dels derrotats. La gràcia, però, és que aquests presumptes perdedors (o perdedores, en aquest cas) tindran una recompensa moral. De manera que acaben sent vencedors (o, més ben dit, vencedores). ¿Fins a quin punt les dues dones protagonistes de la història, mare i filla, són dones d'aigua, aquells éssers fabulosos de la mitologia nostrada que viuen un munt d'anys –molts, sempre a tocar de l'aigua–, tot i que no són pròpiament immortals? Aquest és un dels enigmes que, al meu entendre, deixa oberts el llibre. No crec que tingui gaire importància.

Sí que en té més, em sembla, la construcció de la novel·la, que poua el seu material de l'experiència pròpia o del que podria ser un relat oral sobre experiències viscudes. Abans que entri en escena el pervers falangista Miserachs, la història se'ns revela gairebé com un llibre de records, com un exquisit almanac de la memòria, en què el joc de saltar corda (fent-la espetegar contra un terra polsegós), el detall de fer entrar al cine, ben d'amagat, tramussos i cacau o aquell altre, portentós –que sembla d'Alice Munro–, d'enterrar en un corral un corb que havia fet d'animal de companyia adquireixen un relleu molt significatiu, i narrativament molt rendible.

Cucarella construeix el seu relat amb totes aquestes escenes i detalls, i uns quants més, que ens el fan seguir amb admiració creixent. Com la seqüència que dóna compte d'aquell germà del pare de família, que va ser enterrat davant la casa familiar, un fet que, lluny de dur bona sort a la nissaga, sembla més aviat dur-ne una de ben adversa. Hi ha unes pàgines antològiques en què es descriu el casori d'uns veïns. El pobre músic, coix i mig cec, toca un acordió molt tronat, que ell anomena orgue. Durant l'àpat, en un temps de penúries com el que pateixen, “de carn n'hi havia poca. I no havent-n'hi prou de conill i de pollastre, la de caragol porgat i enganyat també era carn”. Davant aquestes consecucions, els avatars del falangista Miserachs queden, si se'm permet, i des d'un punt de vista estrictament narratiu, en una situació d'inferioritat. O, per dir-ho d'una altra manera, no és el més destacat en una obreta rodona (o redona, per parlar amb propietat).