El senyor Canal

“Estic molt content que l'Eduard s'hagi entusiasmat amb aquest treball. Per a mi és com si li hagués deixat un patrimoni de cinc-cents milions de pessetes, perquè això omplirà la seva vida.”

No penso que traeixi la memòria del senyor Canal, ni que reveli cap secret que pugui incomodar l'Eduard, si reprodueixo aquest comentari que ell em va fer ja fa uns quants anys amb referència a la inclusió del seu fill en el grup de treball que ell impulsava, i que ja ha publicat deu volums dedicats a l'estudi de la història urbana de la ciutat de Girona. El faig públic perquè crec que contribueix en gran mesura a dibuixar la personalitat d'un home lliurat, des de sempre, a la recerca del passat, remot i recent, del nostre país i de la nostra ciutat.

Quan l'octubre del 2002 l'Ajuntament de Girona li va dedicar un carrer, ho féu no només pensant en els seus innegables mèrits acadèmics, sinó també per destacar la seva gran vàlua moral. És clar que es recordaran les seves descobertes en l'estudi del paleolític, les seves contribucions al coneixement urbanístic gironí i, una de les seves passions, els seus treballs entorn dels remences. Precisament fou la seva intuïció i clarividència la que ens va moure a presentar, i a aconseguir, la inclusió del Llibre del Sindicat Remença de 1448 al registre de la Memòria del Món de la Unesco. Però juntament amb aquests mèrits mai no podrem oblidar la seva generositat, la seva harmonia, el seu consell franc, en definitiva, la seva amistat. Feia temps que ja trobava a faltar les seves visites regulars per parlar d'aquests i molts altres temes, entre els quals no en seria un de menor la seva il·lusió davant del procés que el nostre país ha iniciat en els darrers anys. Malauradament s'ha tancat l'etapa d'un home que a Girona tothom havia convingut a titular de senyor. En tenia, és clar, tots els mèrits.