Gestió pública i estat del benestar a la Catalunya del futur

L'ample moviment social i polític per a la configuració d'una Catalunya sobirana té lloc en un context de canvi profund del marc econòmic i sociopolític vigent tant nacional com estatal i internacional, aguditzat per la profunda crisi econòmica que patim, la qual ha accelerat la presa de consciència d'un canvi d'època.

Molt sovint, els èxits dels grans moviments socials estan relacionats amb la capacitat que tenen d'aglutinar entorn de les seves propostes amplis conjunts d'interessos, de vegades diversos i dispars, però que connecten amb els malestars de la població en un moment determinat. Plantejades així les coses, vol dir que el debat sobre la forma més convenient per a estructurar les relacions de Catalunya amb l'Estat espanyol no es pot aïllar de les propostes per a enfocar la resolució dels grans reptes del segle XXI. La via catalana cap a la sobirania, en el fons, també està plantejant una manera de redefinir identitats, d'apropar la gestió pública a la ciutadania, de promoure la participació ciutadana en els afers públics. Entendre bé la relació entre tots aquests fenòmens i saber interpretar adequadament el malestar de la població i les seves expectatives resultarà clau per a la mobilització de la confiança majoritària de la ciutadania en un nou projecte de país i de societat.

El manteniment del benestar de la població (educació, salut, treball) i la participació en els afers comuns són dos dels principals reptes que fan trontollar els models societals actuals i que la via catalana hauria d'abordar amb propostes que, recollint el pensament majoritari d'entre la població, amb el màxim consens possible, aportés solucions innovadores i eficaces que generin confiança en el futur.

La democratització de l'accés al coneixement per mitjà de l'educació ha estat un dels motors més importants de desenvolupament personal, d'ascens social i de productivitat econòmica durant el segle XX, i ho hauria de continuar essent durant el segle XXI. L'esperança que tothom pugui accedir al màxim de coneixements dels que sigui capaç ha estat una de les principals motivacions que expliquen el gran salt de benestar del segle XX i la base pràctica del principi d'igualtat d'oportunitats en què es fonamenten les societats democràtiques.

Frustrar les ànsies educatives de la població seria un gran error amb conseqüències imprevisibles. Blindar el dret a l'educació i el principi d'igualtat d'oportunitats en aquesta matèria, proposant un seguiment participatiu de la ciutadania perquè vetllés pel compliment d'aquesta prioritat en els pressupostos anuals del país, constituiria una garantia de pes per a consolidar la confiança en el futur. Això no treu que, segurament, caldrà separar la formació de la mà d'obra professional que requereix el sistema productiu de l'accés general i universal al coneixement en tots els seus nivells tenint com a única limitació les capacitats individuals, tal com es pregona des de l'estratègia europea de l'educació i formació al llarg de tota la vida de la població.

A mesura que s'allarga l'esperança de vida de les persones, especialment en les societats més desenvolupades, els aspectes relacionats amb la salut adquireixen més rellevància en les prioritats de la població, fet que té com a conseqüència un increment del cost dels serveis de salut.

Hom reconeix que Catalunya disposa d'un sistema de salut eficaç. Preservar aquest sistema fent-lo més eficient, equilibrant els interessos dels grans proveïdors del sistema, és compatible amb la defensa del principi que ningú no vegi reduïda la seva salut per qüestions econòmiques, amb la condició de tenir uns comportaments saludables. Bloquejar els percentatges de les dotacions pressupostàries destinades a sanitat constituiria una garantia d'estabilitat i seguretat que també en aquest punt provocaria més confiança de futur.

Tal com es pot observar en la crisi actual, ni les societats altament desenvolupades no estan exemptes de patir profundes crisis que provoquen situacions d'extrema precarietat i pèrdua radical de benestar a amplis sectors de la població que no han tingut cap responsabilitat en la generació de la crisi. A més, també es pot observar com en les mesures que es prenen per a atenuar o superar la crisi no es prioritzen els interessos d'aquesta part de la població. Si s'hi afegeix el debat sobre la sostenibilitat de les pensions, el sentiment de vulnerabilitat vers el futur de la població actual és molt elevat, la qual cosa constitueix un factor d'inestabilitat altament perillós.

Afrontar aquesta qüestió, avui de tanta actualitat, requereix plantejar canvis importants en alguns dels comportaments i criteris que han estat dominants durant molt de temps, com l'edat de jubilació, la creació de fons anticíclics en els moments de bonança, els criteris i les pautes de consum de béns duradors, els criteris i les prioritats de les polítiques fiscals i la lluita contra el frau, els criteris bàsics de les prioritats per a la distribució dels pressupostos públics, els objectius i els continguts de les polítiques d'ocupació...Tots ells són temes sotmesos a grans debats, tant ideològics com tècnics i de grans interessos, però urgeix trobar uns punts d'ampli consens per a poder oferir propostes que siguin creïbles i generin esperança en la població en un futur millor.

La garantia d'unes pensions suficients, d'unes polítiques de protecció de la infància que evitin la marginalitat dels més vulnerables i d'unes polítiques de rendes mínimes innovadores en el cas de pèrdua del treball constitueixen, segurament, tres bàsics entorn dels quals es pot generar un ampli consens i que, alhora, siguin viables i sostenibles en el temps, inclús en moments d'inclemència. Segurament pels fets que es viuen a l'actualitat entorn de l'habitatge, caldria també afegir aquesta temàtica en el paquet del consens, per garantir, així, vies de refinançament de les hipoteques o dels lloguers per a evitar els desnonaments per causes econòmiques.

Aquests plantejaments comporten renovar les concepcions sobre l'estat del benestar, que, lluny de la seva caducitat, continua avui essent la millor forma o, si es vol, la menys dolenta per a gestionar una societat desenvolupada pacífica i prospera. Afirmar que l'estat del benestar ja no és sostenible forma part de la batalla actual de grans jocs d'interessos, però no aporta criteris fonamentats per a dilucidar com cal mantenir el benestar en les societats avançades. És clar que caldran noves formes de finançament per a mantenir l'estat del benestar, sobretot durant el període de transició sota l'impacte de la crisi actual, cercant formes innovadores de mobilització de l'estalvi popular.

Una societat desenvolupada requereix nivells de seguretat que permetin confiar en el futur, perquè la població té molt a perdre. La consciència que els nivells de benestar personal depenen en part de les decisions col·lectives és elevada, i per això el debat se centra en com s'ha de distribuir aquest benestar col·lectiu.

Moltes de les propostes que s'apunten en els debats actuals tenen a veure amb els criteris i les prioritats de la gestió dels pressupostos públics. Però per a això cal disposar d'una administració eficient que obtingui la confiança de la població.

L'allunyament progressiu de la ciutadania de les administracions públiques i la gestió pública que pren la forma de l'anomenada desafecció política que es pot detectar en els nivells elevats d'abstenció en les convocatòries electorals, no solament afecta la qualitat de la democràcia, sinó que també representa un greu perill per a les temptacions autoritàries populistes i constitueix un fre evident per a aglutinar la ciutadania entorn de qualsevol projecte col·lectiu.

Així, la configuració d'estructures d'estat propi no poden obviar l'explicitació sobre quines formes de participació política, o quin tipus d'administració pública o quins mecanismes de control i d'influència en les decisions normatives i de gestió del bé comú es preveuen. És reconegut que la construcció d'una administració catalana eficient des de la restauració de la Generalitat no ha estat a l'altura de les expectatives, i ha heretat molts dels defectes de les administracions centralitzades anteriors.

El Fòrum d'Entitats per la Reforma de l'Administració (FERA) ha fet recentment un conjunt de propostes que podrien servir com a punt de partida d'un ampli consens sobre les línies mestres d'una reforma de l'Administració catalana.

L'ampli moviment cívic que està protagonitzant la ciutadania entorn del procés sobiranista i el nivell de solidaritat que està demostrant en la cobertura de les necessitats bàsiques de la població necessitada a causa de la crisi constitueixen un capital social de gran valor que demostra la pervivència d'una àmplia ciutadania activa a Catalunya. Aquest grau de maduresa i de capacitat d'iniciativa de la societat civil catalana constitueix la millor oportunitat per a proposar formes avançades de participació política que, alhora, donin expressió a aquesta energia cívica i també combatin la desafecció política amb nivells d'integració social i política més elevats.

Aspectes com una participació més elevada en l'activitat legislativa del Parlament, una nova regulació dels processos electorals amb llistes obertes, l'obligatorietat de fer consultes populars o referèndums periòdics sobre temàtiques clau, la participació en la configuració dels pressupostos públics i en el seu seguiment i en la distribució dels recursos públics, o una nova regulació per a assegurar més transparència i democràcia en l'organització dels partits polítics i en el seu finançament constitueixen temes sobre els quals caldria bastir un ampli acord de millora de la qualitat democràtica en la vida del país.

L'interès d'aquest debat rau en el fet que totes aquestes qüestions són d'aplicació, sigui quin sigui el resultat del procés sobiranista, i en qualsevol cas aplicar-les contribuiria a una major qualitat de la nostra democràcia i del benestar de la població, doble motivació per a aprofundir en la recerca de solucions i propostes constructives.