De la cridòria dels gols al silenci dels plors de l'estadi de Cornellà-el Prat

Vist i no vist. En tan sols una setmana l'Espanyol ha passat de la més immensa alegria al més profund dolor. De viure cofois l'esperada cerimònia inaugural del nou estadi del club a Cornellà-el Prat el dia 2 d'agost, a ser obligats pel caprici cruel del destí a ser protagonistes de l'espontània cerimònia d'homenatge i comiat al capità blanc-i-blau. En un obrir i tancar d'ulls, l'escenari dels somnis blanc-i-blau ha canviat de decorat. De l'olor a cigar, a tabac, a gespa, a frankfurt... Del soroll ensordidor d'una graderia eufòrica, de la cridòria, de les botzines, dels càntics... I de les escales i terra de l'immaculat estadi plenes de pellofes de pipes i cacauets i ampolles de refresc buides després i durant el partit del Liverpool, s'ha passat a un paisatge ple de pau. Des del moment que va córrer de boca en boca la tràgica notícia de la mort del defensa dissabte al vespre, milers han estat els seguidors de l'Espanyol i aficionats al futbol i a l'esport que s'han adreçat a la porta 21 de la casa dels periquitos per homenatjar, recordar i plorar un dels jugadors més estimats i que més anys ha defensat els colors del club. L'olor a flors, a cera i fum de les espelmes i un mosaic en forma de catifa que dibuixaven banderes, bufandes, samarretes, dedicatòries, rams de flors i fotografies plenes de sentiment del futbolista tenyien l'accés a l'estadi.

A primera vista, la porta 21 que ahir va aplegar milers de cors abatuts, era presidida per una bandera blanc-i-blava amb un crespó negre i el rostre del malaurat futbolista. Amunt, dins de la improvisada sala de vetlla, un parell de pancartes reflectien dos pensaments: «El cel encara és més blanc-i-blau» i «Dani Jarque, etern», deien dos grans llençols blancs amb lletres blaves. Als peus de l'entrada, l'estora espontània de missatges que recorden el futbolista era encapçalada per una samarreta de Nico Pareja. El central argentí, de pas a Barcelona des de dissabte per agafar un vol i incorporar-se amb la seva selecció estatal, la va col·locar personalment trencat pel dolor hores després de conèixer la mort del seu company. Poc després, la samarreta del defensa quedava envoltada per unes altres de tots colors. Aficionats les anaven estenent al terra. Samarretes del CF Cooperativa, l'equip de Sant Boi de Llobregat on Jarque va començar a somiar com a futbolista; samarretes de totes les èpoques de l'Espanyol; del Sevilla; del Madrid... Bufandes i gorres del Barça, records de la recent final de copa de la UEFA i del Rei del 2006, flors de totes les espècies i missatges de tots els gustos. Mirant-los atentament va ser-hi durant gairebé una hora Carmelo, el cuidador de la gespa dels camps de la ciutat esportiva i de l'antic estadi de Sarrià. Abatut, impotent i amb els ulls vidriosos, l'empleat del club blanc-i-blau se'n feia creus. «El meu fill va trucar-me per donar-me la notícia i encara no m'ho crec. Per què? Per què ell? L'he vist créixer des de petit i era un noi fantàstic, fort i amb tot per endavant. I ara... res.»

De tant en tant, un «Visca Dani Jarque!» trencava un silenci celestial que es convertia en intensos i llargs aplaudiments que feien saltar les emocions. Nens, petits, avis, àvies i famílies senceres no podien amagar els seus sentiments. Entre la munió de persones vestides amb samarretes blanc-i-blaves, blaugrana, merengues, de la selecció catalana i de l'espanyola –ahir els colors i els sentiments es van agermanar–, Josep García, un soci periquito, es dedicava a recollir signatures per proposar al club que el nou estadi porti el nom de l'enyorat defensa. Unes 600 firmes de mitjana a l'hora aprovaven i avalaven la iniciativa del seguidor que va recollir firmes fins i tot de socis del Barça, del Sevilla i del Real Madrid que es van apropar al ahir santuari blanc-i-blau. Antonio Castro Lara; sevillà, del Sevilla i des de fa 30 anys ciutadà de Barcelona; no podia oblidar el també dramàtic adéu d'Antonio Puerta. «Sóc aquí per Jarque i per Puerta. Però si Puerta no hagués mort també hi seria. El meu fill és periquito i Jarque un jugador modèlic, entregat al club, un company excel·lent i un noi genial.» Poc després, un soci blaugrana, Jorge Ríos, també reflexionava en veu alta el seu sentir: «Sóc soci del Barça i sempre he estat antiperiquito. Desgraciadament, ara he vist que la rivalitat ha de ser durant 90 minuts en els derbis. Sóc aquí perquè m'ha vingut de gust i pels amics periquitos que tinc.»

Les anades i vingudes de seguidors no tenien aturador. Mai ahir va quedar buit l'espai memorial dedicat al futbolista. Mica en mica el que va començar sent una petita estora va convertir-se en una mar de lemes i rècords dedicats al capità. Les columnes i les parets es van vestir de dol amb diversos signes d'estima. «Glòria a l'heroi», «ara jugarem amb 12», «el dolor és passatger però l'orgull, etern», «al cel hi ha una estrella més» i, sobretot, molts «Gràcies Jarque», amb majúscules, que s'adreçaven al desaparegut. L'ambient i l'atmosfera tan emotiva que es va generar als budells de l'estadi van fer sentir incapaç Daniel Sánchez Llibre d'accedir a la zona on hi havia els seguidors, tot i apropar-se al camp a quarts de quatre de la tarda. La plantilla i el cos tècnic, tampoc van tenir valor ni esma de fer-ho.

A les 21.00 hores una concentració organitzada via internet i SMS van poblar encara més les proximitats de l'estadi i la porta que sempre recordarà el jugador. «Increïble» era la paraula més repetida entre els silencis. La presència de premsa i de càmeres de televisió d'arreu de l'Estat van fer encendre la veu dels espanyolistes cantant càntics cap al jugador i cap al club perquè el món sencer veiés l'estima cap a un dels seus símbols del planter i el dolor que ara es viu arrel de la seva pèrdua.

I alhora que les veus s'apagaven, la foscor d'un dia gris tancava una de les nits més tristes de l'Espanyol i de l'esport català.