A la Maria Rosa Creus

Què ens has fet, Maria Rosa? Per què te n'has anat, quan més et necessitàvem? Tu eres la nostra guia quan els vaivens de la vida ens feien trontollar la fe i l'esperança i fins el nostre amor pròxim. Tu sabies insuflar-nos energies positives quan abaixàvem el cap, atemorits pels problemes d'aquí i els dubtes de més enllà. Tu ens feies sentir la dolçor de l'amor humà, generós i sense reclamacions de cap mena. Tu ens has donat un exemple de fermesa i valentia davant el mal físic que ha anat ferint de mort les teves entranyes. Que confortadores i a l'ensems animoses van ser les teves últimes paraules pocs dies abans de la teva mort al bon amic Josep Collell. Quan ell et va preguntar “què fas” li vas respondre senzillament i heroicament: “Sí mira, estic esperant...” Esperant què, Maria Rosa? Ja no ens respondràs mai aquesta pregunta, però els que hem passat llargues estones parlant amb tu d'en Blay i altres pensadors del nostre temps, orientals i occidentals, intuïm prou bé a què et referies.

Te'n vas amb la motxilla plena de bones obres. La teva vida ha estat una contínua entrega als altres. El teu pas per les missioneres de Villa Teresita va deixar un rastre d'amistats i ajudes a persones maltractades per la societat. I la teva etapa final, cuidant els teus pares, ha estat un exemple d'entrega i paciència amb els vells i malalts. I ho has rematat donant el teu cos a la ciència.

Que tot això, i més que no sabem, et porti a un descans ben merescut. A reveure, Maria Rosa!