A propòsit de Laporta

Deia en Gaziel que Catalunya és un país devorador d’homes. En no ser plenament lliures per decidir el nostre destí, això fa que els llocs de real pes polític o social estiguin en mans alienes. Hi ha relativament escassos alts càrrecs de veritable responsabilitat, poder i capacitat de decisió per a tanta gent que pot ocupar-los. El lúcid i bon escriptor empordanès afegia altres raons, destacava l’enveja envers el triomfador i, encara, l’hostilitat, desconfiança o temor envers aquell que no era dels grups de sempre, acostats al poder econòmic o de rellevància social.

Joan Laporta no prové de família d’empresaris ni lligada tradicionalment a les directives del Barça. Ell mateix fou un opositor reivindicatiu i rebel, en la llarga era presidencial de Josep Lluís Núñez, així com també en la darrera etapa de la presidència de Joan Gaspart. Laporta és un outsider arribat a la presidència del club després d’un període de turbulència institucional, esportiva i social. Va guanyar les eleccions de forma inesperada amb el major nombre de vots de la història electoral de l’entitat. Els altres candidats no van poder aturar l’aire fresc, la modernitat que representava la seva oferta electoral.

Els resultats dels seus anys de president són fabulosos. En l’aspecte esportiu s’ha assolit estar al cim del futbol mundial, tant pel joc que s’ofereix com pels jugadors que formen els equips. Són l’enveja de tothom. Nois pujats del planter esdevinguts les veritables estrelles d’un equip de cracs. Cal sumar-hi el senyoriu dels entrenadors escollits: Rikjaard i Guardiola. Elements que, tots sumats, ajuden a explicar encara més aquest general elogi. En l’aspecte social els èxits no han estat menys. Universalitat des d’una catalanitat feta norma, mentalitat lliure i el missatge “Més que un club”, enfortit pel patrocini a Unicef, esdevingut el més gran ambaixador de Catalunya al món.

En qualsevol altre país un dirigent com Jan Laporta seria objecte de tota mena de reconeixements i destinat de forma indiscutible a les més altes responsabilitats. Al nostre país, al marge del suport de variats sectors, que cap d’ells no ocupa la centralitat social, econòmica i política, l’afany devorador contra ell presenta, seguint el símil d’en Gaziel, signes d’extrem canibalisme i pèrfida voluntat destructiva.
Prendre decisions provoca adhesions i rebuigs, molt més en el cas de l’apassionat món del futbol. En Laporta ha comès errors que s’han magnificat sobre manera, no solament per l’extraordinària repercussió que té ser president del Barça, sinó per alguns fets de rauxa impetuosa que acompanyen el seu caràcter i la seva lúcida i atrevida personalitat. Ara bé, quants dirigents d’aquest país han aconseguit el seu nivell d’èxits i lideratge amb tanta oposició desfermada?

El resultat de la seva gestió abasta projectes globals i solidaris. En pocs mesos serà història del FC Barcelona. Un període que s’escriurà en lletres d’or. Seria un error imperdonable que una persona amb la seva dimensió social i internacional, el país no l’aprofités. Sé, el conec i l’aprecio, que ell té la intenció de seguir en el món del futbol en un abast federatiu internacional. Un món on no hi ha les greus punyalades que es produeixen en la vida social i política catalana, i no cal dir l’espanyola! En ell s’aprecia una profunda decepció per tanta manca de lleialtat: gent que s’hi va apropar per afany de notorietat i poder i que en els primers revessos seriosos el van deixar a l’estacada tot atacant-lo sense miraments. Ha hagut de viure que la pretesa ferma catalanitat d’alguns i solvència econòmica d’altres era sucre candi davant qualsevol autoritat futbolística, econòmica o política espanyola.

És per tot això, per les durícies que se li han fet des de la gestió més exitosa a tots nivells, que em manifesto de forma favorable perquè Jan Laporta faci el salt a la política catalana. El fet nacional català, i més en aquests moments, necessita més que mai gent sòlida. Un professional solvent, independent, poliglot i cosmopolita com ell, pot sacsejar l’adormida situació actual. Hi ha tot un planter d’homes i dones que no han arribat a assumir aquest repte, malgrat tenir condicions provades. Des del camp econòmic, cultural, sindical o social hi ha gent preparada per fer de sobres un pas més enllà de l’antifranquisme o un vell catalanisme.

En Laporta és la punta de l’iceberg de tota una generació educada en democràcia a l’espanyola, però amb sentiment de llibertat, que vol saltar d’aquest petit pati que és l’Estat espanyol. En el món global, des d’una catalanitat necessitada de tots i a tots oberta, en un horitzó europeu i internacional, cal que aquesta nova generació desacomplexada, lliure de tuteles faci un pas endavant per agafar el timó del país i dur-lo nord enllà. El somni de generacions de catalans i gent que ha fet d’aquest país la seva pàtria; ara és possible.

En el cas de Jan Laporta hi ha un fet a afegir: les travetes rebudes li permetran no caure en errades conegudes, ni en trampes i provocacions que, segur, li posaran. Una persona que ha tret diners de sota les pedres per aconseguir una gestió positiva en temps de crisi no s’hauria mossegat la llengua davant la invasió de competències per part de l’Estat. El pla Zapatero d’ajuts als municipis, que en el fons només és adornar una casa que està caient, o la llei de competències o els ajuts directes que fa l’Estat, són un incompliment flagrant de l’article 114 de l’Estatut sobre Foment. És la Generalitat qui hauria de rebre aquests diners per després aplicar-los. Una prova més d’un nacionalisme espanyol que compra amb diners competències i voluntats que la Generalitat hauria de defensar amb ungles i dents.

El fet de ser plenament català li fa prendre actituds criticades pel seu personal compromís. Un acte de cinisme més d’algunes crítiques contra ell. S’hi haurien abraonat igual si s’hagués manifestat contrari a la guerra de l’Iraq o en contra de Bush, o en qualsevol presa de posició que fos dins la normalitat acceptada per tothom?

La gran qüestió és: en quin partit o espai ideològic pot fer política de forma directa? Descartats els partits d’obediència espanyola, l’abast són els partits de plena obediència catalana. En qualsevol d’ells, el seu ajut seria d’extraordinari valor. Tindria gent en contra, però també molta gent a favor. Al cap i a la fi, com ara.