Solidaris?

Tothom parla del greu problema social que s'està generant amb la gent que no pot pagar les quotes hipotecàries i acaba perdent l'habitatge. Una de les propostes que s'han posat sobre la taula és l'obligatorietat d'introduir en el condicionat dels crèdits hipotecaris la dació en pagament, és a dir, la possibilitat de saldar el deute hipotecari pendent mitjançant el lliurament de l'habitatge al banc. És una bona idea. De fet, ja hi ha bancs que l'ofereixen. Però com que les condicions resultants pel comprador no són tan atractives com les d'una hipoteca normal, la gent no s'hi apunta i prefereix córrer el risc de contractar una hipoteca sense la clàusula de dació en pagament. Tot i això, pot ser una bona proposta. Ara bé, el que ja no és tan bona idea és l'exigència d'establir la dació en pagament amb efectes retroactius. Això seria un disbarat polític i jurídic, i amb un exemple intentaré explicar-ho.

Es tracta d'una família de classe mitjana amb dos fills. Els pares treballen tots dos. Ell té una feina ben pagada però més precària que segura. Ella és funcionària de l'administració local amb plaça fixa. Entre tots dos es treuen uns ingressos que els permeten viure sense luxes però sense necessitats, i encara es poden permetre el luxe de viatjar de tant en tant i estalviar una mica cada mes. Els fills encara van a l'escola. Viuen de lloguer amb un contracte indefinit que s'actualitza cada any amb el cost de la vida. Fa uns anys, amb aquella febre per convertir-nos tots en propietaris, ells també s'ho van plantejar. El banc els oferia una generosa hipoteca a trenta anys que, sumada als estalvis que havien acumulat, els permetria poder adquirir un nou habitatge pagant una bona entrada i amb unes quotes hipotecàries d'un import molt similar al lloguer que estaven pagant. La caseta amb jardinet i piscina comunitària que els oferia el promotor immobiliari amb la generosa oferta hipotecària que els oferia el banc feia l'operació molt llaminera. Els interessos bancaris llavors eren molt baixos tot i que, tractant-se d'una hipoteca amb interès variable, com quasi totes, era impossible preveure quina seria la seva evolució futura. Però després de rumiar-hi molt van decidir no arriscar-se i continuar vivint de lloguer, i van mantenir els seus estalvis invertits en accions del mateix banc que els oferia la hipoteca, i per les quals obtenien una raonable rendibilitat via dividends.

Què passaria si s'establissin per llei els efectes retroactius de la clàusula de dació en pagament? A banda de la inseguretat jurídica que representaria canviar les regles del joc a mig partit, tot fa preveure que es produirien pèrdues milionàries per a les entitats financeres, aquelles que molts assenyalen com els únics dolents de la pel·lícula. Però qui són els bancs? Els bancs són els seus accionistes, que no són només els grans consorcis inversors sinó també, i molt especialment, els centenars de milers de modestos estalviadors com, per exemple, la família que dèiem abans. Seria raonable que aquella família que en el seu moment va decidir no córrer riscos hipotecaris derivats d'una pujada d'interessos perdés ara bous i esquelles amb la desvalorització de les seves accions deguda a la davallada de beneficis que tindria el banc? És raonable ser solidari amb els diners dels altres? Les respostes són, sense cap mena de dubte, que no.