El silenci, el gran absent
Som víctimes de la “civilització del soroll”. L'expressió és de Raimon Panikkar. La recull en El ritme de l'ésser, obra recentment editada per Editorial Fragmenta. La idea la trobem reflectida en altres grans pensadors del segle XX, en Martin Buber, en Erich Fromm i en el deixeble occidental de Gandhi, Lanza del Vasto. Les veus més preclares ens ho han dit de totes les maneres possibles: el silenci s'ha convertit en el gran absent, però també en un dels béns més desitjats. L'hem expulsat de la vida cívica, l'hem desterrat com si fos un empestat o un leprós, però, a la vegada, constatem, amb tristesa, els efectes de la seva mancança.
No és una observació menor aquesta, ni una queixa romàntica. El soroll és omnipresent, no solament en el món del carrer, també en la vida social, política, educativa i, especialment, en l'esfera mediàtica. Manca silenci en les aules, no solament infantils, també en les aules universitàries. El nivell d'atenció dels estudiants és baixíssim i els mestres i professors hem de fer mans i mànigues per copsar, mínimament, el seu interès. Es fa difícil articular un diàleg perquè hi ha tota mena d'interferències. Els artefactes sonen tothora i estranyament es calla i s'escolta quan algú parla. Hi ha soroll al carrer, però també en els cenacles més rellevants de la democràcia deliberativa, en els parlaments i en el Congrés.
En les ciutats cada cop és més difícil trobar un espai i un temps de silenci i això afecta negativament la qualitat de vida dels ciutadans. Quan un ciutadà se sent cridat a pensar una decisió, a discernir un dilema, a reflexionar sobre el que ha de fer en la seva vida personal o professional, té vertaderes dificultats per trobar un espai silenciós on sigui possible escoltar la seva pròpia veu i ponderar els pros i els contres que hi ha en el litigi. Es veu obligat a marxar de la ciutat, a tocar muntanya o bé costa, amb l'esperança de no trobar ningú que cridi apassionadament pel seu mòbil.
Els vagons de tren són una mostra molt eloqüent de l'imperialisme del soroll i de la destrucció del silenci. Per raons professionals, agafo molt sovint el tren d'alta velocitat que uneix Barcelona i Madrid. El silenci és el gran absent en el viatge. Cada seient és una petita central telefònica. Sonen els mòbils indiscriminadament i estranyament algú va a la plataforma a contestar. El vagó es converteix en una extensió de l'oficina, en la pròtesi del despatx. A tres-cents quilòmetres per hora es negocia, es discuteix, es critica, es difama, es tracten aspectes íntims de la parella, de la vida familiar, s'expliquen les aficions o les opcions sexuals. La privacitat és exposada impunement en el vagó de tren. És impossible no escoltar les converses i seguir el fil discursiu. El tafaner té camp per córrer, però el qui vol aïllar-se, conversar amb si mateix, llegir, badar o senzillament corregir un text, ho té vertaderament difícil. Aïllar-se solament és viable si el passatger porta un parell de taps a la butxaca o bé sobreposa a aquell munt de converses juxtaposades una música a alt volum.
El soroll no és un fenomen accidental; és un factor tòxic, un element altament perjudicial no solament per a la comunicació interpersonal, sinó també en el pla emocional i mental. És una interferència que fa difícil o gairebé impossible activitats tan humanes i tan essencials per a la civilització com pensar, escoltar, meditar, dialogar o deliberar.
Reivindico el dret al silenci, a poder viatjar en silenci, passejar i llegir en silenci. No està contemplat entre els drets de caràcter fonamental, però reivindicar-lo no és una boutade, ni una petita mania personal. Sense silenci, la vida interior s'evapora i només queda un actor que produeix i consumeix sense saber per què, un artefacte que transita mecànicament d'un lloc a l'altre i estranyament es fa preguntes. El silenci és el catalitzador de la vida interior.
