Amat-Piniella: el joc del destí

Ahir van començar a Manresa els actes commemoratius del centenari de Joaquim Amat-Piniella, escriptor, supervivent de Mauthausen i autor de K.L. Reich, un dels grans testimonis literaris dels camps d'extermini nazis amb dret de situar-se a l'altura dels llibres de Primo Levi, Jorge Semprún i Imre Kertész. Amat-Piniella (Manresa, 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 1974) és un dels oblidats de la història recent. Amb només 20 anys, exerceix la crítica d'art i publica el seu primer llibre, prologat pel periodista Josep Maria Planes, també manresà, i un altre oblidat. L'any 1934, és empresonat per la seva participació en els fets d'Octubre, i amb la guerra ingressa a l'exèrcit republicà. Acabada la guerra, fuig. Trobem Amat-Piniella als camps d'Argelers i de Sant Cebrià, treballant a la línia Maginot, i finalment, convertit en un apàtrida com tants altres refugiats no reconeguts per Espanya i abandonats a la seva sort per França, a diversos camps nazis: a la Mosela, a Alsàcia, primer, i després al complex austríac de Mauthausen, on va estar confinat cinc anys, fins a l'alliberament dels camps. En una entrevista de Montserrat Roig afirma: “Em mantenia la idea de sortir amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L. Reich.” La novel·la, escrita a Andorra entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946, la publicarà Sales a Club Editor disset anys més tard, el 1963, quan Amat viu a Catalunya el seu segon confinament, el del franquisme, que el silencia i li impedeix retornar a Manresa. Però a banda d'aquest llibre, valuós tant des del punt de vista testimonial com literari, Amat va escriure poesia sobre els camps d'extermini i en els camps d'extermini: setanta-un poemes que van romandre inèdits i es van publicar 25 anys després de la seva mort (Les llunyanies, Columna-L'Albí, 1999). Són poemes majoritàriament escrits d'amagat, i en papers d'ocasió, molts en trossos de paper dels sacs de ciment que s'utilitzaven en els treballs forçats, i parlen d'un món de “dies sense accent”, en què ha oblidat “què hi ha darrera els murs” i desitja “que la nit esborri els colors d'aquesta tarda” perquè “senyalen vida allà on regna la mort”. Amat-Piniella es pregunta: “Per què esperar l'hivern [si ja no puc ésser jo]?”, però també escriu: “Em tens lligat, però no rendit.” Si el centenari obté el ressò que mereix, potser contribuirà a donar sentit a aquests versos: “Ho deixí tot per seguir el joc del meu destí, / aquest que ara m'empeny per tal que retorni...”