Resiliència catalana

Abans de les eleccions vaig advertir que els llastos que podien condicionar l'acció del previsible govern Mas eren les vinculacions de dirigents importants i exdirigents de la coalició amb el lobby del Pont aeri, l'existència de membres de la candidatura imputats presumptament en casos de corrupció que esclatarien quan a l'aparell de l'Estat li sortís més a compte i la manca de representativitat i l'esbiaixament ideològic d'algunes institucions patronals que serien utilitzades en contra del procés. Lamentablement els fets han corroborat les previsions. No em podia, però, imaginar l'enorme dimensió de les clavegueres i de la porqueria que hi circulava. Hi ha qui veu conspiracions en el fet que surti tot ara. No dic que una part de les catifes no hagin estat agitades pels aparells de l'Estat que ja mantenien dossiers de control il·legal amb les ajudes de Mètodes 3, 4 o 5. Però en un sistema estatal tan poc de fiar com l'espanyol la tècnica del ventilador només ha fet que girar-se com un bumerang contra totes les institucions de l'Estat. Com deia el Financial Times, la podridura arriba a totes les institucions. I jo crec que només acaba de començar la seva visualització.

Catalunya sempre ha estat el termòmetre a l'avançada que assenyalava la propagació de la passa. A Catalunya els sensors són més fins i ho han propiciat:

1.La crisi econòmica i social que ha fet pujar la sensibilitat de la societat davant dels casos de corrupció; 2. La cruïlla del sistema legal i judicial havent d'executar lleis injustes com la dels desnonaments, a l'ensems que és percebut com a tolerant respecte als delictes dels poderosos; 3. El final d'un cicle polític, el de la Segona Restauració borbònica (3a si comptem la de Ferran VII), en què els grans partits dinàstics havien teixit unes profundes aliances amb els poders fàctics econòmics i havien convertit parcel·les de l'administració –en molts àmbits heretada del franquisme– en finques particulars; 4. I finalment el procés d'emancipació nacional i democràtica del poble de Catalunya, que majoritàriament ha optat per construir un nou marc democràtic en vista de la inviabilitat percebuda al si de l'Estat espanyol.

L'Estat està jugant una partida des de la força. La foto de la setmana amb el 75% de diputats catalans esmenats per la majoria espanyola es pot prolongar en el temps, però acabarà amb doble guanyador o amb separació. L'oligarquia que controla l'Estat –la mateixa que aquesta setmana finalment ha aconseguit rebentar el model català de ciutat amb la liberalització d'horaris comercials– repeteix errors del passat imperial i no s'adona que està serrant la branca que la manté enlairada. Catalunya ja se n'ha anat sentimentalment, la diàspora de cervells és significativa i ara només falta que les pimes que encara es mouen al mercat interior vegin els avantatges de posar el seu NIF a Perpinyà, la Guingueta o a les Escaldes. I que les més internacionals, com ja han fet algunes, desplacin la seu. Madrid ja no ens podrà treure ni una gota de sang. I en aquesta partida de desgast qui tingui més capacitat de sacrifici, de resiliència, guanyarà. En aquest sentit, per això hem de ser els primers a fer net. Encara que costi perdre aliats estratègics i companys de partit que instal·lats en el règim presumptament s'han lucrat irregularment o gràcies a la dependència.

Cal compassar al màxim el ritme de construcció de la democràcia catalana entre els partits de tradició democràtica. Donar fluïdesa a les contradiccions secundàries socials al si del bloc per a l'emancipació, evitant que alguns oportunistes o insensats les converteixin en principals. Cal una enorme pedagogia sobre les conseqüències de la principal contradicció que pesa sobre la societat catalana, la seva dependència d'un estat hostil. I per això cal treballar junts, per un programa de canvi democràtic, social i nacional amb rigor, pas a pas, sense precipitacions, sense repòs.