Llengua i estat

Sumar com més gent millor, al procés sobiranista, és lògic per a obtenir una majoria social clara i comporta fer algunes preses de posició sobre el país del futur per eixamplar-ne els suports. Algun d'aquests s'ha fet sobre temes sensibles com ara el règim de llengües a la Catalunya independent i, potser, també de manera massa precipitada, en prefigurar algunes veus quines seran les regles del joc de l'oficialitat lingüística futura. Afirmar ara que Catalunya tindrà dues llengües oficials (català i espanyol) és una afirmació que no té retop i que deixa poc marge de maniobra per a qualsevol altra solució que no sigui exactament aquesta i, més enllà de la sorpresa o la desorientació creades, hi ha qui no gosa fer en veu alta certes consideracions. D'entrada, aquesta afirmació ignora que, ara mateix, a Catalunya no hi ha només dues llengües oficials, sinó tres. L'occità, per l'aranès, també és oficial no sols a l'Aran, sinó a tot el territori del Principat. Dues llengües, doncs, fóra un pas enrere en relació amb el que tenim ara.

No és l'únic oblit. N'hi ha encara un de prou destacat. En els 36 anys de democràcia, s'ha produït un canvi fonamental: s'ha passat de només dues llengües en el paisatge quotidià, a moltíssimes més, pel cap baix a unes 280, parlades a les llars del país. El país ja no és bilingüe, sinó multilingüe, com la fesomia física i humana dels nous catalans. Tradicionalment, el bilingüisme ha estat per a la llengua el mateix que el federalisme per a la política: una anestèsia, un tap, un fre. Els que el prediquen són els que no el practiquen. Si el bilingüisme fos tan bo com ens diuen, com és que a Madrid, posem per cas, no són bilingües i Espanya és, amb Grècia, l'estat de la UE amb més població monolingüe, tot i comptar-nos-hi a nosaltres? El bilingüisme no és mai definitiu i menys encara en tota una societat on, d'altra banda, només són competents en dues llengües tots els catalanoparlants sense excepció. Més aviat és l'avantsala de la seva substitució per la llengua forta.

No hauria d'haver-hi dubtes sobre el caràcter del català com a llengua oficial pròpia del país, idioma comú dels seus habitants, hegemònic en l'espai públic i senyal cultural distintiu de la nostra societat, única aportació insubstituïble que podem fer al patrimoni cultural de la humanitat. El coneixement de l'espanyol és molt positiu i no es pot perdre, com també hauria de ser-ho el de l'anglès i el francès, avui tan abandonat. Al costat d'aquests idiomes, n'hi ha d'altres amb milers de parlants procedents de la immigració i que també hauríem de ser capaços d'incorporar al paisatge lingüístic del futur, amb algun tipus de reconeixement. Parlo de l'amazic, l'àrab, el romanès, el xinès i l'urdú. Aquest paisatge s'empobreix enormement si es limita tan sols a l'establiment d'un bilingüisme que sempre serà fals i coix, perquè recolzarà sobre bases distintes i protagonistes diferents. Però l'hegemonia ambiental del català, en tots els àmbits públics d'ús i en totes les funcions també públiques, simultàniament amb l'opció per la diversitat lingüística, no faran altra cosa que enriquir la Catalunya plurilingüe del demà. No parlo ni vull una Catalunya etnocèntrica, sinó un país autocentrat, que es pren ell mateix com a referència fonamental i que, des de la pròpia identitat lingüística, inqüestionable i sense ambigüitats, és intel·ligent, generós i inclusiu i per això no té por d'un panorama plurilingüe. Parlo d'una Catalunya on conviuen moltes llengües, però en què la nostra no tan sols hi ha de ser també, sinó que hi ha de ser primer, com correspon a la llengua nacional d'un país sobirà, en qualsevol altre indret del món. Al cap i a la fi, a cap altra llengua no li va la vida amb la independència de Catalunya, perquè cap no en depèn. Ni l'espanyol, ni l'anglès, ni l'àrab, ni el xinès. Però sí el català.