La Candelera

Demà celebrem la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la seva mare, Maria. Això demostra que els pares de Jesús complien la llei de Moisès. Segons la llei, les dones que havien sigut mares havien d'anar al temple a purificar-se. Si el nadó era un nen, ho havien de fer al cap de quaranta dies; si era nena, al cap de seixanta. Les mares riques solien oferir un anyell i un parell de tórtores; les pobres, dues tórtores o dos colomins. Maria va oferir dos colomins. Antigament, les catedrals s'omplien de mares amb criatures. En el moment de l'ofertori, les criatures disfrutaven d'allò més deixant volar un colomet o una colometa a l'interior del temple. El rebombori que es creava ja us el podeu imaginar. L'espectacle devia ser una meravella. La missa de la Candelera era d'aquelles que Joan Amades, en el seu enciclopèdic Costumari català, qualifica de “ferro en mà”. Misses especialment solemnes, a les quals les persones d'armes solien assistir encantades. Encara que només fos per poder lluir l'arma prop de l'altar, en el moment àlgid de la missa: la consagració. Aquells homes, aleshores, tots a l'una brandaven les armes enlaire, a fi que tothom sabés que estaven disposats a defensar la puresa de Maria com si es tractés de la pròpia. Afortunadament, mai no va caldre arribar a aquest extrem. Encara més: aquest dia, els caçadors s'abstenien fins i tot d'anar a caçar, no fos que matessin una tórtora o un colomí, la sagrada ofrena de Maria. Per contra, el plat preferit del dia era el colom rostit. Cal suposar que l'havien caçat abans. Pel que fa a les candeles, l'únic costum de la festa que s'ha conservat, té més a veure amb el vell Simeó que amb Maria. L'evangelista Lluc conta que aquest sant baró, mogut per l'Esperit Sant, va anar al temple precisament aquell dia, com si pressentís que aquell seria especial. I ho va encertar. Així que Josep i Maria arribaren al temple, va intuir, de primer moment, que l'infant que Maria duia als braços no era un noi qualsevol, sinó el Messies esperat, la llum de les nacions i el signe de contradicció de tots els temps. Una cosa semblant (si se'm permet l'actualització) al nostre qüestionat “dret a decidir”. Se m'acut que, en cas que ens prohibissin les urnes, res no podria impedir que apareguessin en totes les finestres de Catalunya tantes candeles enceses com partidaris del sí hi hagués en cada casa. El recompte seria fàcil de fer: cada carrer faria el seu, seria anònim i hauria de quadrar amb el nombre de persones censades. Tantes candeles enceses, tants vots a favor del sí. La Candelera del dret a decidir.