Opinió

La mala fe

El que és de mala fe no deixa de ser-ho així com així, sinó que no deixa que els altres siguin com són. La mala fe crucifica a qui vol i quan vol

El que entenem per mala fe té més a veure amb el mal que amb la fe. Comencem, doncs, per dir alguna cosa sobre el mal, un concepte que, a través dels anys, ha evolucionat moltíssim. Jo encara recordo que, al Seminari, mossèn Capdevila, professor de teologia, ens explicava que “el mal era absència del bé”. O sigui que només existia el bé. I el mal tan sols apareixia quan el bé s'absentava. Avui estic segur que ho diria a la inversa. El mal no és absència del bé, sinó el bé absència del mal. L'experiència demostra que el mal no fa mai vacances. I el bé segurament tampoc, però el bé no sol ser notícia, i per tant no solem estar informats. El mal, en canvi, sempre és notícia i acostuma a tenir molta audiència. Nosaltres mateixos ens encarreguem d'amplificar-la, a base d'incitar la curiositat dels altres amb frases fetes com aquestes tan conegudes de “suposo que ja deus saber…; o bé: “T'has assabentat del que es diu sobre….”; frases equivalents a l'introitus o antífona d'introducció a la celebració de la missa. D'aquestes misses de carrer, a major glòria de “la Santa Xafarderia”, se'n celebren moltes cada dia i tothom qui vulgui hi pot participar. Solen ser les més concorregudes, i les úniques que es poden celebrar a l'aire lliure (o en qualsevol altre indret) sense necessitat de cap mena de permís. O sigui que, si algú diu que no és “de missa” (d'aquestes, s'entén), ben segur que menteix... Tothom és “de missa”, d'una manera o altra. Perquè, en el fons, com bé deia La Trinca, “tots som pops”. Quantes coses no ens va ensenyar “La Trinca”! I que poques que n'hem après!

D´aquí ve que calgui insistir en la mala fe. No es pot anar pel món amb el l lliri a la mà, ni tampoc amb por o amb permanent recel. Això últim és molt freqüent. I també és mala fe, però d'una altra espècie: és desconfiança, un luxe que els ciutadans no ens el podem permetre, perquè resulta car. Voldríem que, a tot arreu, llevat de la pròpia casa, hi hagués un mosso d'esquadra o bé una mossa de la mateixa quadra. I això és impossible, a part que no serviria de res. La mala fe ja hi compta amb els mossos d'esquadra, i amb les nostres defenses habituals, i és el primer que sap que no són un obstacle. La mala fe es caracteritza per la seva duplicitat, que presideix tot el que diu i tot el que fa. Suposa, per tant, una doble moral, molt propera a la mentida. Menteix quan li convé i s'enganya a si mateix, de tal manera que acaba creient-se les seves mentides. En la mala fe, la persona es nega a si mateixa, i s'emmascara contínuament. L'exemple més conegut és el dels fariseus. Però no són els únics, encara que la lectura dels evangelis ens indueixi a pensar-ho, pel protagonisme que hi tenen. Però, com ja hem dit, la mala fe no remet necessàriament a la fe, sinó a la consciència i a la conducta, dos elements comuns a totes les persones. Però no tothom, per dir-ho de la manera més entenedora, actua amb segones de canvi.

Les persones de mala fe, per contra, hi actuen sempre. Aquest tema és el nucli d'un dels llibres més representatius de Sartre: El ser i el no-res. No és de fàcil lectura, però veig que avui, després de molts anys d'oblit, torna a ser a les llibreries com si es tractés d'una novetat. En realitat és un clàssic. I si torna a ser a les llibreries és perquè la mala fe és un fet actual, que s'escampa com una taca d'oli en la societat. Gran part de la violència que sol ser notícia prové de persones instal·lades en la mala fe. Persones maniquees, que no reparen en els mitjans, per la senzilla raó (equivocada) que el fi que persegueixen els justifica. No fa gaire vam saber una notícia tan insòlita i misteriosa que quedàrem atònits: la desaparició d'un avió en ple vol. Se'm va fer estrany que els experts en la matèria triguessin tant a associar la misteriosa desaparició amb el terrorisme. Això no va tenir lloc fins que descobriren els famosos passaports falsos. La qual cosa demostra que hem baixat la guàrdia respecte a la mala fe. O bé pensem que prové de l'àmbit religiós. I no és així. És força més complicat. Basti dir que, segons Sartre, la primera acció de la mala fe consisteix a fugir de l'única cosa que no permet la fugida: allò que, en el fons, cada persona és. I el que és de mala fe no deixa de ser-ho així com així, sinó que més aviat no deixa que els altres siguin com són. La mala fe crucifica a qui vol i quan vol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia