Som escola

Dissabte a la tarda, Joaquim Arenas Sampera va agafar el tren a l'estació de Premià de Mar i es va traslladar a Barcelona per participar com un més en la manifestació Som Escola. Molts dels que el van veure al tren i dels que després van estar al seu costat a la concentració ignoraven que aquell home no gaire alt, ample de cos i veu esforçada va ser l'artífex de la llei d'immersió lingüística que aquella tarda es reivindicava després que el govern espanyol la vulgui deixar en res. No el van fer pujar a la tribuna ni es va pronunciar el seu nom, però ningú hauria estat allí sense Joaquim Arenas i l'obra que va fer mentre va ser cap del Servei d'Ensenyament del Català entre 1983 i 2003.

Jo no el vaig veure al tren ni a la manifestació perquè un compromís contret anteriorment em va impedir ser a Barcelona a aquella hora. M'ho han dit amics de Premià de Mar que el coneixen i van coincidir amb ell.

Els explico el compromís que jo tenia. L'església de Santa Anna de Mataró, annexa a l'escola dels escolapis on jo vaig estudiar de petit, celebra aquest any el 225 aniversari. Dissabte al vespre s'hi feia un concert de coral commemoratiu, i el rector m'havia demanat feia temps que en nom dels antics alumnes pronunciés abans de començar quatre paraules. Primer vaig celebrar que l'església barroca es mantingués en peu i no hagués anat avall quan l'antiga escola que jo vaig usar va ser substituïda per una construcció moderna. Després vaig dir que em semblava molt encertada la programació d'un concert de coral perquè en aquella església els alumnes hi havíem cantat amb profusió. Ara no ho sé, però els escolapis de la meva època eren molt cantadors. Finalment vaig entrar en matèria. Vaig recordar que l'escola de Santa Anna de Mataró va ser de les primeres de Catalunya on es van fer classes de català quan el català no formava part del programa docent perquè estava prohibit. Vaig evocar el primer professor que vam tenir, el senyor Manuel Clariana, i el segon: Joaquim Arenas Sampera.

Ningú es podia imaginar llavors, als anys seixanta, que la Generalitat seria restaurada i que aquell professor mig clandestí posaria les bases de l'educació en català dels nostres fills i néts. I sense saber en aquell moment que Joaquim Arenas era a la manifestació de Barcelona, vaig demanar als assistents beneficiats seus un pensament agraït per a la seva persona. Després vaig expressar la satisfacció perquè a la meva escola hagués començat tot i vaig exclamar “Som escola”, escola catalana, i que ho hem de seguir sent, encara amb més intensitat i llibertat.