Petards

Quan era petit i s'acostava Sant Joan, els nens fèiem petar martiniques. Les martiniques, que a Barcelona s'anomenaven mistos Garibaldi, eren unes ungles de fòsfor enganxades en renglera en una tira de paper gris. En separaves una estripant el paper, la rascaves sobre una paret rugosa i l'operació donava com a resultat unes guspires que espeternegaven. Pirotècnia de to menor que no s'allargava més de quinze segons. Si els grans llançaven coets i trons, els petits ens limitàvem a rascar martiniques, i si volíem fer una mica més soroll recorríem a les cebetes, uns saquets de paper fi que contenien pólvora i pedretes i que feien una gairebé inaudible explosió si les tiraves a terra amb força. Els més ganàpies de l'escola i els que a la meva classe ocupaven els pupitres reservats als que no feien brot, es posaven les martiniques enceses a la boca i tancaven els llavis. Dins la caixa de ressonància bucal les petites explosions sonaven com si tinguessin lloc en un pot de Colacao buit i el fum, que buscava per on sortir, s'escapava pel nas, per les orelles i fins i tot pels ulls dels deglutidors.

Quan vaig ser més gran vaig llegir que les martiniques havien quedat prohibides perquè molts nens en resultaven intoxicats. Vaig suposar que la ingesta de fòsfor, foc i fum havia anat a més entre la població infantil i també que aquesta població s'havia fet més delicada i sensible que la meva perquè mai es va donar el cas que alguns dels meus companys consumidors de martiniques haguessin de ser evacuats a la infermeria de l'escola. És clar que nosaltres teníem el paladar d'acer, de tant com ens l'havien treballat els cigrons, les llenties, els tramussos, les xufles i l'oli de ricí.

Ara, cada cop que ve Sant Joan abunden els avisos sobre el perill dels petards, i les parades que en venen han estat exiliades a l'exterior de les poblacions. Recomanen no agafar els petards amb els dits, no enfocar-los a la cara dels nens, no tirar-los en llocs susceptibles de propagar un incendi. Algunes d'aquestes precaucions de tan elementals arriben a fer riure, però és veritat que no se sap mai. Sempre hi ha el que glopeja pólvora o es posa un coet a l'orella o a l'entrecuix.

Un dia em vaig trobar un nen buidant el contingut de les cebetes en un paper de diari: “Si una cebeta fa una petita explosió, cent faran caure l'escola.” L'experiment va fracassar. El paper de diari es va trencar, la pólvora i les pedretes van quedar escampades per terra i no hi va haver cap detonació. Deu ser per aquest motiu que les cebetes se segueixen venent i que aquell nen, que era el primer de la classe, va cursar lletres.