Regeneracionisme
Hi ha veus a favor del regeneracionisme polític i social, però cal recordar que el regeneracionisme no és nou. Emergeix cíclicament en la història. Sempre que es dóna una desfeta col·lectiva, una caiguda en l'abisme de la corrupció, de les males pràctiques, de la desconfiança sistemàtica envers el sistema i els seus representants, emergeix, de nou, el mite del regeneracionisme.
Alguns van més enllà i condemnen el sistema en la seva totalitat i no reclamen noves actituds i nous valors, sinó la revolució, el canvi de paradigma i tot el que comporta. En el substrat de tota revolució hi ha un somni, una utopia, un horitzó i, per tant, una esperança. Hi ha un segment rellevant de ciutadans, joves i no tan joves, que consideren que el sistema polític, social i econòmic de què ens hem dotat està corcat, senzillament, esgotat i rebentat. Els qui s'ubiquen en aquesta tessitura acostumen a dibuixar un horitzó bell i pacífic, equitatiu i fraternal i, d'aquesta manera, justifiquen les accions del present com a mitjans necessaris per assolir l'Ítaca desitjada. Hi ha forces polítiques, dins del sistema, que miren de canalitzar aquesta pulsió revolucionària que en cap cas neix per generació espontània, sinó que és el producte d'una crisi de confiança sense precedents que té arguments de pes.
Altres aposten pel regeneracionisme, pel canvi d'actituds i de valors, per la transparència, per la rendició de comptes, pel control dels òrgans de poder polític, social i econòmic, per un salt qualitatiu de la democràcia, però sense abandonar el sistema que ens acull. Els primers són revolucionaris, els segons són regeneracionistes. Els primers pequen, fàcilment, d'optimisme antropològic, perquè apunten vers un horitzó que solament està en la imaginació humana i que mai no s'ha concretat històricament en cap règim. Els segons tenen el gran problema de la causa eficient. ¿Qui pot regenerar la societat? ¿Qui té autoritat moral per regenerar-la? ¿Com ha de començar aquesta regeneració?
Els cínics se'n riuen, de la regeneració. Els messiànics consideren que són petites modificacions que no afecten el conjunt. La regeneració política difícilment la poden fer els líders polítics actuals. Han perdut tota credibilitat. Alguns han fet mèrits per perdre-la, altres són víctimes del desprestigi del gremi. Només cal veure la qualificació que els ciutadans donen als polítics que lideren formacions polítiques per copsar la desconfiança absoluta. ¿Qui, doncs, ha de portar endavant el somni de la regeneració? Talents nous, persones que provenen del món empresarial, del món cultural, del món universitari, de l'univers de les ONG que tenen credibilitat i són dignes de confiança en el seu microcosmos.
El cost, però, de transitar de l'esfera micro a l'esfera macro és molt alt. Aquesta transició només és possible si hi ha vertadera vocació de servei al país i al bé comú. L'impulsor de regeneracionisme fàcilment serà fiscalitzat, vituperat, criticat i escarnit abans d'haver obert la boca. Haurà de sortir de la zona de confort en la qual està instal·lat i acostumar-se a rebre per tots els costats. Aquesta dimensió d'entrega i de sacrifici és absolutament necessària perquè sigui una realitat el regeneracionisme. Tindrà l'oposició de les velles glòries del sistema que veuran en ell algú incòmode que ve a robar-los cotes de poder i de protagonisme, però també tindrà el sarcasme dels cínics que el beneiran per davant, però el bescantaran per darrere.
Necessitem, urgentment, una regeneració integral de la societat, de la vida política i econòmica. Solament si és efectiva serà possible aturar aquesta pulsió revolucionària que creix a cada minut i que no sabem cap a on ens conduirà. En qualsevol cas, cal estar atents a les lliçons que ens dóna la història.
