Kobane

Després de 134 dies de setge. Després que els gihadistes dominessin la majoria de la ciutat. Després de fer front amb fusells als tancs d'IS. Després de lluitar casa per casa i carrer per carrer. Després de la més que evident col·laboració de l'Estat turc amb els invasors. Després de rebre el suport dels seus germans kurds d'altres territoris i d'internacionalistes d'arreu del món. Després que, finalment, la coalició internacional es decidís a bombardejar les posicions dels fonamentalistes. Després de conquerir l'estratègic turó de Minstenur i hissar-hi la bandera tricolor.

Després de tot això i moltes coses més, la setmana passada les forces kurdes van recuperar la totalitat de la simbòlica (i avui destruïda) ciutat de Kobane. La gesta, curiosament, va coincidir en el temps amb la commemoració del 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz pels soldats de l'Exèrcit Roig. Dues victòries de la llibertat i dues derrotes dels totalitarismes genocides d'ahir i d'avui.

No és casualitat que la xacra gihadista tingui en el seu punt de mira la comunitat kurda de Síria. No oblidem que en aquest petit territori, des del 2012, s'està duent a terme una experiència d'organització social pionera a la zona i al món. Una experiència que conté tot allò que detesten els fonamentalistes de qualsevol tipus: igualtat entre homes i dones, respecte a les minories, educació universal i multilingüe i un sistema de govern basat en assemblees locals i cantonals per impulsar “una democràcia radical basada en l'entesa i la coexistència en la diversitat per a tots els pobles”.

Kobane ja és un símbol d'esperança enmig d'una guerra que serà molt llarga. I aquests 134 dies de setge (que molts hem seguit minut a minut gràcies a la gran feina feta des de Kurdiscat, el Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan) han convertit la resistència kurda en un referent imprescindible en la lluita contra aquesta altra cara del feixisme.