Viatge amb cotxe des d'Hongria fins a Catalunya

s prou conegut el concepte de paraules viatgeres, aquestes paraules que es retroben en un gran nombre de llengües. Xocolata, cafè, cangur, helicòpter, en són alguns exemples clàssics. Són paraules sortoses que s'han implantat arreu del món, no sempre per la força de la llengua original –xocolata, per exemple, ve del nàhuatl– sinó per contaminació de llengües amb més demografia, o amb més capacitat d'influència política o econòmica. Hi ha, però, d'altres paraules que viatgen de manera menys vistosa. Paraules que recorren algunes llengües amb discreció, a vegades amb un canvi de sentit a mesura que viatgen. Així, per exemple, la paraula cotxe. És facilíssim pensar que el cotxe català deu tenir a veure amb el coche espanyol. Que potser el nostre ve del seu. De fet, durant molts anys he cregut que el fil etimològic d'aquesta paraula era: del francès coche (cotxe de cavalls) cap al l'espanyol coche i d'aquest al català cotxe.

Però Jordi Bruguera, al Diccionari etimològic d'Enciclopèdia Catalana diu que cotxe vindria “de l'hongarès Kocsi (szerkér) (carruatges) de Kocs, poble entre Györ i Budapest, on a l'edat mitjana es fabricaven carruatges per a tot Europa” i conclou que “no és segura la via per on penetrà en català”. De fet, cotxe, en català, és una paraula força antiga: Joan Coromines, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana cita, com a primera menció escrita coneguda en català, un document del 1559 del municipi de Barcelona en què consta una mula donada a un tal M. Vasià perquè “feya guarniments de cotxa sens ésser examinat de guarnimenter”. Cotxa, doncs, a costat de cotxe però, sobretot, durant molt de temps, de cotxo.

Una paraula hongaresa utilitzada en català podria semblar una bona candidata al títol de paraula viatgera, però, per ser-ho de debò, hauria de trobar-se en un sentit equivalent en un nombre important de llengües. I no és el cas. Coche existeix també en gallec i cotxe en basc, i així, amb el català i l'espanyol veiem que és una paraula relativament circumscrita a la península ibèrica. Cal afegir-hi, és clar, el coach anglès que modernament ha derivat a l'àmbit esportiu. La pregunta, en tot cas, seria com, des d'Hongria, va arribar a Catalunya al segle XVI. Una pregunta ara per ara sense resposta, pel que sembla. Caldria pensar, doncs, raonablement, que si més no en català i en espanyol, les paraules cotxe i coche han conegut una evolució equivalent però sense influència de l'una cap a l'altra, des de la tracció animal cap a la tracció motoritzada. Com també és el cas en hongarès, en què Kocsi té avui el sentit modern d'automòbil.

Els diccionaris etimològics francesos precisen que les baules intermediàries entre hongarès i francès podrien ser a la vegada l'alemany Kutsche i el venicià cochio. El primer al femení i el segon, al masculí, fet que explicaria per què, durant uns segles, els dos gèneres van ser admesos en francès. El francès, però, ha deixat morir el coche antic i, per a l'ús automobilístic, ha preferit voiture, que també havia estat un cotxe de cavalls. Una adaptació d'aquesta paraula és present en rossellonès, en la forma molt ben catalanitzada de votura. Malauradament, tot i ser d'ús molt corrent a la Catalunya Nord i estar documentada com a mínim des de la segona meitat del segle XIX, fins ara no ha semblat digna de ser inclosa al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Au, nobles acadèmics, un petit esforç, si us plau.

É