‘Alegria' fins al final
Antònia Font va oferir ahir a la nit el darrer concert de comiat
Feia tres quarts d'hora que el concert havia començat quan tot el públic que omplia el teatre Principal de Palma es va posar dempeus i va començar a cantar ben fort: “Cau es sol de s'horabaixa, dins s'horitzó / damunt sa mar arrissada es avions...” Quedava clar, per si algú encara ho dubtava, que els tres concerts de comiat d'Antònia Font, ahir i les dues nits anteriors, eren més d'Alegria i de festa que no de llàgrimes i de tristesa.
Tres concerts per aixecar-se i corejar –i alguns fins i tot ballar– els nombrosos èxits que han regalat al públic des del 1997, i que van interpretar al llarg de gairebé tres hores: Dins aquest iglú, Batiscafo Katiuskas, Far de Ses Salines, Islas Baleares, A Rússia, Wa yeah!, Calgary 88, Viure sense tu...
Els set discos de temes originals d'Antònia Font van estar ben representats en un concert en què pràcticament no es va trobar a faltar cap dels seus hits. Inicialment havien d'oferir una única actuació a Palma, la que tancava la gira de Vostè és aquí, i va ser amb dos dels breus temes d'aquest disc que van obrir el foc: Ballarines de ballet i Camins de plàstic. Quan van entonar el tercer tema de la nit, Tokio m'és igual, tothom se sabia ja la lletra i va començar a cantar: “Senyoreta, m'estimi amb molta força i primavera...”
Lesió de genoll
El públic se les sabia gairebé totes, més de quaranta, entre les quals hi havia també Darrere una revista, Armando Rampas, Robot, Vos estim a tots igual, Vitamina sol, Bamboo!!!, Zoom, Me sobren paraules, Clint Eastwood... El cantant del grup, Pau Debon, va controlar en tot moment el ritme del concert, malgrat una inoportuna lesió de genoll. “Estic un poc barrinat, no faré tant es gambirot”, va advertir, en una de les seves poques intervencions. El propòsit va quedar incomplert, perquè va acabar mig ballant en els temes més animats, ben alternats amb els de ritmes pausats, que cantava assegut. El fet de tractar-se d'una ocasió tan especial no va fer canviar la línia habitual de la banda, de parlar poc i enllaçar temes cantats un rere l'altre. Tampoc, com és habitual, no van parlar d'actualitat ni de política, amb una significativa excepció: abans de tot, Pau Debon va posar una samarreta verda de la Plataforma Crida en Defensa de l'Ensenyament Públic a Balears, penjada a l'escenari als seus peus, ben a la vista –hi va haver una altra ovació, del més de mig centenar que es van sentir.
Cantats uns quants temes, el mateix Debon va donar la benvinguda al concert “d'un grup que li deien Antònia Font”, i al llarg de la nit va donar les “gracis” en diverses ocasions als espectadors i els va convidar a cantar ben fort els temes més populars i festius.
Al final, el públic vessava de satisfacció i estava amb “els ulls plens d'estrelles de tant mirar-los”, per dir-ho amb un dels versos d'Antònia Font escoltats ahir al Teatre Principal.
Llençols, pistatxos i pols estel·lar
“Els que de debò van haver de picar pedra són Antònia Font; ells ens van obrir el camí”, van explicar fa uns mesos a aquest diari els Manel. Així, doncs, eren ben merescudes les cerveses que van anar a prendre després de cada concert alguns membres d'Antònia Font a Lórien, un bar que freqüenten a pocs metres del Teatre Principal. Per l'esforç titànic d'actuar durant tres hores, tres nits seguides, però també perquè, fa setze anys, van fer miques tots els prejudicis que encara existien sobre el pop i el rock en català. I, en la varietat mallorquina, incloent-hi els articles salats.
Precisament un parell de membres dels Manel van arribar divendres a la nit a Palma i ahir es van afegir als fidels i entusiastes seguidors d'Antònia Font, que omplien a vessar el Teatre Principal i participaven en un solemne i festiu acte de comiat, amb Pau Debon com a mestre de cerimònies.
A la seva dreta, Joan Miquel Oliver s'ho mirava tot, marcava el ritme iniciant els temes o, amb petits gestos, mostrava la seva genialitat com a guitarrista. Oliver va rebre una emotiva ovació, amb tot el públic dret, cridant i aplaudint, quan el cantant va presentar els membres “d'aquest grup que hem format”. Com si el 1997 hagués estat ahir mateix i tot comencés de bell nou.
També van ser molt aplaudits els altres habituals de la banda: Joan Roca (baix), Jaume Manresa (teclats) i Pere Manel Debon (bateria). Tots cinc van oferir un so potent i equilibrat, en un recorregut ampli i generós pels paisatges sonors de la banda que va fer honor al comiat.
Els espectadors, majoritàriament de 20, 30 i 40 i escaig anys, van ser convidats a un viatge (amb submarí, amb vaixell, amb avió de ferro bimotor, amb nau espacial, amb mountain-bike...) que els va portar des de la intimitat fins a s'univers, des de la penombra dels llençols, el llapis d'Ikea, el pistatxo i els cacauets, fins a la pols estel·lar, les òrbites en sincronia i les aigües insondables. Tota la poesia del món d'Antònia Font, amb les seves dosis d'humor, ironia, surrealisme... i amb les seves històries d'amor, exploracions galàctiques i submarines... resumides en un únic concert irrepetible. Bé, de fet en tres: les actuacions de dijous, divendres i ahir van ser gairebé idèntiques. Tres nits per al record d'un grup per a la història que ens deixa un llegat musical immens i un grapat de cantants i grups que n'han agafat el relleu. Després d'aquest repàs del passat, és hora de mirar cap al futur. I ja hi ha alguns projectes que afrontaran per separat que estan molt avançats, segons hem pogut saber.