Barri d'Horta

Tafanejo per la Capell, la botiga de coses boniques que hi ha a la planta baixa del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, i hi trobo un llibre petit, apaïsat i bàsicament il·lustrat que va sobre el barri d'Horta. Me'l faig portar pels Reis. Sóc un sentimental. Durant tres anys, en fa més de vint, vaig tenir el centre de treball a Horta, un sector de Barcelona una mica remot que fins llavors no havia visitat mai. Situats en el nus ferroviari de la plaça de Catalunya, tu pots anar directament a la majoria de punts de Barcelona i fins i tot de fora: de l'Hospitalet a Badalona i Santa Coloma. Per arribar a Horta has de fer transbord. Aquest aïllament, més acusat perquè Horta es troba en una vall entre turons, ha creat en els seus habitants un sentiment de món a part. Els de Gràcia també el tenen, però el d'Horta és menys cridaner i invasiu. Gràcia, situada en el botó central de la ciutat, mira la Barcelona que l'envolta amb fums i tot el dia pensa com atraure-hi gent compradora, cinèfila i visitant, com fan també els habitants de Sants. Els d'Horta ja estan bé fent la seva vida a la terrassa de can Quimet de la plaça d'Eivissa, anant a un mercat que és una meravella o maquinant al Foment Hortenc. Suposo que això que dic ha de fer feliç Màrius Serra, veí del barri; Jordi Basté, que no sé si hi viu però hi va néixer i se li veu sovint, i aquell bon mosso tintinaire amic meu com els altres dos que no para de reivindicar Horta des del Twitter.

El llibret, editat per l'Ajuntament de Barcelona, es diu Passejant per Horta i és obra d'Òscar Julve, un dibuixant boníssim i un aquarel·lista de primera que m'acuso de no haver descobert fins ara. Hi retrobo les cases senyorials del carrer Campoamor; Can Travi, on vaig dinar molt bé cada dia i em vaig fer amic dels amos; els camps de cultiu de la Clota, que són els que justifiquen l'afirmació que Horta és “un poble dins una ciutat”; la torre Jussana, on vaig tenir el meu despatx, i el camí d'Horta a Sant Genís que, en part, feia cada dia. És bonic, Horta? Si ho qüestiono corro el risc de perdre els tres amics als quals ara mateix havia donat satisfacció. No ho és tant segurament com altres sectors barcelonins però per no dir que “es fa estimar”, que pot semblar carrincló, dic que “atrapa” un cop l'has descobert. Tant, que sovint l'enyoro i hi torno –ja he començat dient que sóc un sentimental–, i no em puc estar de tenir a casa el llibret sensacional que me l'evoca.