Teòlegs amateurs

El nou bisbe de Roma, Francesc, ha despertat un entusiasme extraordinari en gent fins ara despreocupada de l'Església catòlica, o que se n'havien allunyat, o que fins i tot hi són hostils. És increïble l'efecte que uns quants gestos efectistes i algunes paraules tretes del seu inexcusable context religiós provoquen en tants ateus, agnòstics i descreguts que de cop i volta han descobert que la seva vocació és l'assessoria en afers vaticans. Un dels qui l'ha dita més grossa és Eugenio Scalfari, que ha gosat afirmar, en un article en La Repubblica, que “Francesc ha abolit el pecat”. És només un títol estrident, perquè realment no justifica de cap manera aquesta afirmació, ni podria fer-ho mai ningú.

Jesucrist no era només l'hereu d'una fusteria, hàbil en les controvèrsies morals i amb molta facilitat per guanyar-se enemics; des del punt de vista cristià, era el Fill de Déu que davallà del cel i va morir en remissió dels nostres pecats. No es pot prescindir de la idea de pecat original, no es pot oblidar la redempció protagonitzada per Jesucrist, i no es pot ignorar que la vida és un treball constant per evitar caure en el pecat. Aquest és el relat de l'Església des de fa dos mil anys i a qui no li agradi té diverses opcions: mirar d'oblidar-lo i tirar endavant sense fer-se preguntes, apuntar-se a un altre sistema de creences que les respongui, o fins i tot atrevir-se a fundar una religió nova. El que no té sentit és dir que el cap de l'Església “parla al menys possible” dels dogmes i que “a vegades fins i tot els contradiu”, això és confondre els desitjos amb la realitat i les maniobres de seducció amb una revolució teològica.

L'Església pot canviar, sempre ho ha fet, però, igual que Catalunya, com deia el venerable Torras i Bages, serà cristiana o no serà; el que no pot passar és que esdevingui una ONG sense cúria i sense dogmes, que només vulgui dialogar i no convertir, i que relativitzi el seu missatge i es limiti a secundar les divagacions d'una esquerra en plena desorientació ideològica.