La fam, vella arma de conquesta

Capítol 29

El 14 d'abril del 1938, Àngela Francesc, que vivia a Maçanet de la Selva, va anar caminant a Vidreres (4,6 quilòmetres). Li havien dit que a La Barca, una botiga situada al carrer Sant Feliu (avui Doctor Deulofeu), hi havia arribat una partida de bacallà. “La gana ens feia córrer i amb una amiga vam decidir que, tot i que l'aviació italiana volia atacar l'aeròdrom de Can Vall-llosera, ens arriscaríem a portar menjar a casa. Quan érem a can Bruno, vam sentir un avió, anava a bombardejar; ens vam amagar darrere d'una bardissa i, com ens havien ensenyat els mestres, ens vam posar un tros de fusta a la boca.” Àngela Francesc va viure la seva petita epopeia 500 dies després que a Santa Coloma de Farners (agost del 1936) s'haguessin recollit 15 tones d'aliments destinades als voluntaris del front d'Aragó. 30 anys d'entrevistes a diferents protagonistes confirmen que el camí entre l'eufòria i la misèria va marcar l'ensorrament d'un món i, així, tant els que havien lluitat al front com els que havien romàs a la rereguarda, no s'estaven de recordar que, si inicialment pensaven que el conflicte seria de curta durada i fàcil solució, tan bon punt la ratlla marcada a l'Aragó es va convertir en frontera, a la zona republicana on es van viure episodis intensos –l'esclat d'una revolució social, l'assentament d'un nou ordre econòmic, l'arribada massiva de refugiats– la penúria i la fam van créixer de manera exponencial i es van convertir en un enemic invisible contra el qual els responsables polítics no van trobar respostes. La manca d'aliments i de combustible per cuinar o escalfar les llars va actuar com una arma de destrucció massiva que no tan sols va portar la desesperança a una població que tot i les campanyes oficials contra el derrotisme cada dia que passava se sentia més desvalguda i assetjada, sinó que l'escassetat va portar l'aparició del mercat negre i l'estraperlo, i va provocar importants conflictes en indrets allunyats del front.

Carmen Clara Cruañas, que va néixer a Castell d'Aro (Baix Empordà) el 1917, explicava que els bombardejos i la fam van fer que moltes persones de Sant Feliu de Guíxols s'anessin a refugiar a les masies de la vall d'Aro, però també que quan hi van arribar es van trobar que aquella era una vall sense homes –la majoria eren al front o emboscats–, la qual cosa provocava que molts camps estiguessin sense conrear i, tot i l'esforç valent de les dones, no es van poder escapar de la misèria: “Als meus pares –assegurava–, que regentaven una fleca i una botiga, no els va quedar res per vendre.”

Els primers dies de guerra, Antonia Adroher, primera regidora de Girona (POUM), va obrir cantines escolars que garantien un àpat als vailets, però a mesura que es van anar consumint els excedents acumulats la població catalana va començar a patir gana i fred. El bloqueig imposat per la flota feixista italiana que impedia l'arribada dels vaixells d'aprovisionament, els estralls revolucionaris viscuts els primers mesos i el fet que a la zona republicana hi va haver una caiguda dels rendiments agrícoles i ramaders –a final del 1937 la collita de blat disponible s'havia reduït en un 40% de la xifra normal i la cabanya ramadera va passar a ser d'un terç– al mateix temps que les forces franquistes ocupaven les principals àrees cerealistes de l'Estat, van convertir la lluita pels proveïments en una qüestió cabdal en la qual van jugar tant els decrets de la Generalitat destinats a normalitzar la situació, impulsar l'economia i aturar l'augment de preus com el xoc que dia a dia vivia una societat que, tot i el racionament, es veia mancada de productes bàsics i cada matí enviava molts dels seus membres a la missió impossible de trobar menjar. Marià Carandell, que era el responsable de proveïments d'Anglès (Selva), explicava que no va tenir cap altra sortida que destinar una lliura de pa per persona i dia, i també que el maig del 1937, quan ja mancava arròs, cafè, oli, farina o pasta per a la sopa, la vila se'n va sortir gràcies a la transformació de l'antiga filatura en fàbrica d'armes. A Banyoles, alguns consellers municipals van viatjar a altres terres per intercanviar peces de roba per aliments. A Figueres, el 17 de març del 1937, 2.000 persones es van manifestar amb dos lemes: “Volem pa”, “Ens neguen el pa dels nostres fills”. A Barcelona i altres ciutats, quan els aliments del racionament no eren suficients, es van introduir al menú noves menges, com ara garrofes, coloms, gats i herbes de marge que semblaven comestibles. En zones properes als alzinars i sureres s'aprofitaven les aglans fregides o bullides i a Girona es van aprofitar les carpes i les bagres de les putrefactes aigües de l'Onyar. Un panorama al qual es poden afegir les complicacions derivades del fred i la insalubritat, per la qual cosa no ens ha d'estranyar la reaparició d'antigues malures com ara el tifus, la diftèria i la tuberculosi, que afectaven els segments més febles de la població, infants i persones de tercera edat.

La inflació desbocada –una dotzena d'ous, que valia 4,50 pessetes el 1935, es podia trobar el 1938 per 200 pessetes al mercat negre– i la persistència de la fam van ser dos corcs tenaços que al llarg de molts mesos de guerra van generar tensions entre els autòctons i una població refugiada que creixia dia a dia. Tot i els maldecaps dels ajuntaments, que amb nous impostos i jocs malabars van intentar atipar tothom, episodis com els de Caldes de Malavella –on hi va haver una revolta de pagesos pel menjar que es donava als refugiats–, Llagostera –on els refugiats van amenaçar de saquejar els ramats del poble– o Molins de Rei –on es reclamava menjar per al poble– no eren sinó el preàmbul d'una postguerra en la qual la fam va ser el martell que va xafar els vençuts.