Pioners de la independència
Fa un parell de setmanes s'inaugurava a Barcelona la plaça dedicada a Albert V. Ballester, el creador de l'estelada. Al mes de març es farà un homenatge a Daniel Cardona, fundador d'Estat Català i de Nosaltres Sols. Cada any apareixen nous estudis sobre el pensament polític i els orígens de l'independentisme. Avui girem la vista enrere i reconeixem en tots aquests noms els pioners de la independència. Sempre havien estat allà, mantinguda la flama del record per un petit però fidelíssim nombre de seguidors, lluny, però, del catalanisme majoritari, que transitava per una altra vorera paral·lela. En tots aquests cent anys que el catalanisme maldava per trobar un cop i un altre l'escletxa per on encaixar un projecte comú per Espanya, ells ja s'havien adonat de l'absurditat d'aquesta bogeria, sota monarquies, repúbliques, dictadures... o democràcies. Quan any rere any s'anaven aprovant pressupostos i pactes de governabilitat, ells advertien que Espanya ens espoliava. Quan en les manifestacions es cridava “Som una nació”, ells puntualitzaven que una nació sense estat és un naufragi segur. Quan per a uns, atrapats en la teranyina espanyola, tot els semblava tan complicat, ells en canvi plantejaven arguments senzills i entenedors: llibertat, democràcia, justícia social, estat català.
En l'època daurada de les dobles i triples lectures i de la neollengua política catalana, la seva espontània claredat era combatuda amb un somriure burleta o una esquitxada general de tòpics (resistencials, minoritaris extremistes, somiatruites, identitaris, etcètera). Elecció rere elecció veien com el poble, majoritàriament, optava per seguir lligat a Espanya, sota qualsevol de les fórmules que creativament s'anaven succeint les unes a les altres. I, tanmateix, ells seguien celebrant conferències sobre Batista i Roca, o sortien al Fossar de les Moreres amb l'excusa d'algun homenatge o viatjaven fins a Perpinyà o València, sabent que la fita final és l'alliberament de tota la nació catalana. Infatigables, mai van desanimar-se. Endavant, sempre endavant. Afirmaven: “Home, la fórmula que ens permet sobreviure com a país és la independència, que a més és l'única que només depèn de nosaltres, donem-hi suport.” Error. Se'ls acusava de caure en la trampa de la precipitació, per vastos i radicals. Desenes de dits acusadors dels herois de la moderació i el seny malentès els apuntaven: irresponsables!, immadurs!, sense sentit d'estat! I malgrat que rebien de tot arreu, del catalanisme pactista, del federalisme i de l'unionisme, elles i ells no s'encongien ni un mil·límetre i només responien amb una paraula: independència.
I avui que la majoria del país ha abraçat el que ells defensaven de fa tants anys, em sembla de justícia recordar-los i agrair-los tants anys de lluita solitària. Quina lliçó, quina bellíssima lliçó! Un acaba gairebé alegrant-se d'haver viscut aquests anys de renúncies i cadenes només per haver pogut tenir la sort d'escoltar els últims udols triomfants d'aquests vells independentistes. Quin contrast tan enlluernador entre la por rància d'uns i la seva jove audàcia; la impotència d'altres i la seva tossuda voluntat d'ésser costi el que costi –fins al final–; el pactisme tàctic de tants i la seva feréstega intransigència. Avui ells tranquil·lament segueixen mostrant-nos el camí: ara un combat per dignificar el nom d'alguna personalitat oblidada, ara la neteja de la tomba dels catalans il·lustres, ara una parada el diumenge al matí en alguna plaça del país per repartir algun fulletó. Sí, tot plegat poc glamurós, a les antípodes de tants cosmopolites perduts en l'espai sideral i de tants extremistes de centre, incapaços d'entendre que hi hagi gent que dediqui
la seva vida a un ideal.
Els vells independentistes
no moren mai, no poden morir, perquè
senzillament encara necessitem la seva esperança, la seva il·lusió i la seva joventut. Ja no estan sols. Les línies paral·leles de l'independentisme i el catalanisme s'han fos en una de sola, més recta, més gruixuda, més imparable.
