Amb tot el dolor, me'n vaig del PSC

Sóc socialista i ho continuaré sent. Des del 1977, quan vaig entrar al PSC, la meva vida política ha estat dedicada a defensar la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la construcció d'una societat més justa des de tots els punts de vista, la defensa de la redistribució de la renda per la via fiscal i el manteniment d'un estat del benestar capaç de donar oportunitats a tots els ciutadans. Ho continuaré sent a Catalunya, a Espanya o a qualsevol part del món, sigui sent alcalde –com sóc ara– o com a simple i senzill ciutadà.

Però vaig néixer a Catalunya i, des de petit, vaig aprendre una llengua, a entendre la vida d'una determinada manera, a ser partícip d'una cultura que és la base de la meva identitat. Vaig entendre que vivia en una nació amb història, sentiment i voluntat de ser. Però no sóc nacionalista, sinó que crec en la ciutadania i el respecte a tothom, vingui d'on vingui i sigui d'on sigui. Una nació de ciutadans, és clar. Catalana, és clar. Qui em vingui predicant que és socialista i no té identitat menteix, amaga la veritat, i qui vulgui construir la ciutadania sense una identitat s'equivocarà.

La història ens ha portat a formar part d'Espanya. L'Estat liberal sempre ha suportat malament les identitats. L'Estat havia de coincidir amb una nació i, per això, calia destruir les identitats que no coincidien amb la identitat principal. França n'és l'exemple més clar. Des d'Espanya es va intentar moltes vegades, però la identitat de la gent de Catalunya va resistir i ha esdevingut un problema cíclic en la construcció de l'Estat liberal espanyol. Ens agradi o no, és així. I, en tant que no s'ha resolt, ha esdevingut una font de problemes continuats per a Espanya i per a Catalunya. Es va intentar trobar una solució amb la Mancomunitat de Catalunya, es va tornar a intentar durant la República amb l'Estatut de 1932 i va acabar amb una Guerra Civil en què aclarir el tema territorial era més important que el tema social, i es va tornar a intentar amb la Constitució del 1978 i, finalment, la recuperació de la Generalitat. Molts hi vam creure i hi vam treballar i vam avançar molt, però al final els vells fantasmes, les velles polítiques contra una de les identitats de l'Estat, les decisions gairebé sempre en contra del territori... han tornat a ressituar el problema en el punt de sortida. El vell Estat espanyol és incapaç d'acceptar la diversitat d'identitats i construir un estat on tothom se senti còmode.

És aquest fracàs el que explica que milers de catalans surtin al carrer i molts d'ells demanin la independència com a camí. A l'altra banda, volen explicar el que passa per la crisi econòmica o per les manipulacions constants dels nacionalistes, però molt em temo que de fons hi ha una cosa més senzilla: una identitat profundament ferida que no pot acceptar que una altra identitat –disfressada del que vulgueu– la vagi fent malbé. Jo, que crec en una nació de ciutadans i no en una nació de contingut ètnic, estic entre aquests. I crec que cal canviar la relació amb Espanya en el sentit de reconèixer la diversitat i, si no és possible, no em queda altre recurs que formar part de la gent que creu en la independència.

El PSC, des de la seva fundació, ha entès Catalunya des de la seva identitat. La unitat amb el PSOE defensava la diversitat (el partit era sobirà i per això decidia) i el futur de Catalunya es podia decidir amb el dret d'autodeterminació. Hauria estat fàcil des d'aquests principis donar resposta a la nova situació: a favor del dret a decidir, d'una banda, i la proposta d'un acord amb Espanya a través del federalisme asimètric. Al dret a decidir, hi hem posat dos qualificatius –pactat i acordat– que el fan impossible, i al federalisme, no s'hi ha afegit que, si el nou encaix no funciona –i no en fa cap pinta–, el PSC es decantaria per una defensa més radical dels interessos de Catalunya, una de les seves raons de ser. Era l'única posició coherent amb els principis fundacionals del partit. Hi havia una altra via encara: el PSC podia defensar una nació de ciutadans i no ètnica, en la qual cabés tothom d'acord amb el paper que havia fet sempre.

Algú em pot objectar que això ja s'ha fet, però no és així. El federalisme està servint d'excusa per no defensar amb radicalitat la identitat del país, i el dret a decidir “pactat i acordat” s'ha convertit en una excusa per torpedinar tot avenç en un procés tan complicat com aquest. El consell nacional que es va celebrar el dia 17 de novembre i la votació al Parlament del dia 16 de gener ho han rematat: el dret a decidir s'ha “d'acordar” amb l'Estat. Si no s'acorda, es vota que no a Catalunya i després a Madrid –ja no caldrà votar en sentit diferent del PSOE– i, com que mai s'acordarà, sempre votaré que no, amb la qual cosa ja no existeix el dret a decidir. Amb el PSC situat en aquest bucle, el PP i el PSOE poden respirar tranquils. Podran continuar dient que no s'ha d'acordar res i el PSC no haurà de fer cap pressió perquè la situació de Catalunya avanci cap a algun lloc.

S'argumenta que aquesta és l'única via sensata, respecte a un camí cap enlloc de la consulta. Via sensata que tanca la porta a qualsevol avenç, perquè l'Estat s'ha de limitar a dir que no acorda res per quedar callats. L'únic que aconseguim els socialistes despenjant-nos d'aquesta manera és treure força a l'empenta de centenars de milers de ciutadans que van sortir al carrer per demanar la independència o un canvi de relació amb Espanya. I és la força de la gent i la força política les que poden obligar a obrir una via de diàleg, com ha passat sempre en totes les reivindicacions socials i polítiques. I el PSC no fa altra cosa que restar força al canvi de relació amb Espanya que es defensa. Crec que així ho venim fent fa massa dies. En realitat, no fem altra cosa que tirar, per desgràcia, molta aigua al vi.

Jo ja no vull tirar-n'hi més. Deixo un partit que es diu PSC, amb el qual he treballat i he compartit una gran part de la meva vida, perquè tinc la sensació i cada cop més la convicció que té por de defensar els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. No renuncio, però, a la meva identitat: continuaré sent socialista i catalanista.