L'inici de la dictadura
Bombes sense bombardejos
les runes dels edificis però al camp es podien trobar a simple vista
Capítol 54
La declaració que la guerra havia acabat a Catalunya no va posar fi al rosari de víctimes que hi va haver en el període més cruent de la història d'Espanya i Catalunya. El capítol de caiguts com a conseqüència del conflicte es va incrementar amb els morts producte de la duríssima repressió franquista però també per fets fortuïts provocats per l'ingent quantitat de material bèl·lic que es va fer servir a Catalunya.
Els bombardejos de l'aviació italiana s'havien acabat, però els camps, les ciutats, els pobles estaven sembrats de les restes de bombes que no van arribar a fer explosió quan van ser llançades des de l'aire o des de les posicions de l'artilleria de qualsevol dels dos bàndols en conflicte.
Val a dir que des d'un bon principi les autoritats franquistes i republicanes van ser conscients del perill d'aquells polvorins escampats pel territori i per aquest motiu van organitzar el que s'ha conegut històricament com a batallons de recuperació. Eren unitats encarregades de recórrer després d'un enfrontament armat l'escenari de la batalla per recollir l'armament que restava abandonat. El seu objectiu, però, no era el lloable de garantir el benestar dels seus conciutadans, sinó el de proveir-se amb les armes dels vençuts.
Per bé que la concentració més gran de material explosiu es va produir en aquells emplaçaments on els enfrontaments van tenir més durada –les zones de l'Ebre i el Segre, sobretot– i les comarques de Girona, atès que va ser el darrer emplaçament de les tropes republicanes i el que es va abandonar més precipitadament, el cert és que tot el Principat estava infestat de material potencialment mortal.
Més pobles que ciutats
Si bé les tasques de desenrunament urbà van comportar la troballa d'alguna bomba llançada per l'aviació que no havia esclatat, els problemes més greus i quotidians es van produir en l'àmbit rural. Amb tot, constatar dos episodis luctuosos succeïts a Badalona encara en plena guerra, però també atribuïbles a la fatalitat. El primer es va produir quan quatre nens de la ciutat d'entre vuit i nou anys van morir mentre jugaven amb unes bombes de mà. El segon va tenir lloc en arribar les primeres tropes italianes a Badalona. El 27 de gener del 1939 un camió militar va atropellar Guifré Gol Terradelles, un nen de només sis anys.
Si a les ciutats les restes acostumaven a aparèixer sota les runes, a pagès se'n trobaven a simple vista en els camps de conreu, els boscos i els marges. Recuperar els conreus per llaurar-los podia acabar convertint-se en una feina molt perillosa per als pagesos, que intentaven tornar a fer vida normal malgrat l'ocupació.
Tot i que mai van ser comptades com a víctimes del conflicte hi ha documentats nombrosos casos de persones que van perdre la vida mentre feinejaven amb l'arada.
Les dificultats econòmiques de la postguerra van afavorir més encara aquesta mena d'accidents. El ferro es va convertir en un bé molt preuat i les bombes que no havien esclatat eren bones peces per vendre. Primer, però, calia desactivar-les, perquè ni les foneries ni els intermediaris volien jugar-se la vida; així que ho feien aquells que s'hi jugaven la subsistència. La manipulació de l'armament va produir nombrosos casos de mutilacions i morts, per bé que no existeix constància de cap registre que permeti comptar el nombre exacte de casos. Tot i així alguns historiadors s'han atrevit a posar xifres al cost humà de tots aquests fets i han estimat que un 1 per mil de la població del Principat va finir per accidents de postguerra.
Víctimes arreu
Potser els que gosen fer aquests càlculs prenen com a base les dades del que va passar a la Noguera. Allà es van arribar a comptar fins a 67 persones mortes per accidents de postguerra –la meitat, menors de 15 anys–, xifra que representa un 1,35 per mil de la població censada a la Noguera el 1936.
Els morts de la Noguera no són els únics que es coneixen. Com a mínim, hi va haver una trentena de víctimes mortals per aquest motiu a poblacions com ara Corbera d'Ebre i el Pinell de Brai, dues viles situades en l'escenari de la batalla de l'Ebre. També al Priorat hi ha comptades cinc defuncions i 15 ferits producte d'aquestes circumstàncies.
Si s'han pogut conservar aquestes dades i d'altres que permeten fer-se una idea de la magnitud dels danys col·laterals de la guerra és en molts casos gràcies a la tradició oral i a la tasca d'historiadors del territori, atès que el motiu de les defuncions no sempre constava en el registre civil corresponent, com hauria estat lògic. Dels 67 morts abans esmentats de la Noguera, 16 casos es van atribuir a aquests fets gràcies a la contribució de fonts orals.
La mainada era la població més vulnerable i propensa a patir aquesta mena d'accidents amb final desgraciat. Les restes de la contesa havien passat a formar part del seu espai i material de jocs. Els nanos jugaven amb bales i bombes de mà –citàvem abans el cas dels badalonins morts– i es dedicaven a fer explotar restes de morters llançant-los a una certa distància, no sempre la més convenient.
Entre els casos curiosos, i que no van ocasionar víctimes, vinculats a l'armament que no va aconseguir els seus objectius hi ha el d'un torpede de sis metres i mig de llarg que no va esclatar i va arribar fins a la bocana del port de Tarragona. Carregat amb 2.000 quilos de trilita el va llançar el submarí italià Jalea contra el vapor Magallanes, però no va arribar a tocar-lo. I un altre va arribar a Lloret de Mar. En els dos caos, la població, inconscient, es va aplegar al voltant del torpede.
