«Cal treballar per consensuar un pacte social contra la pobresa»

–«El darrer trimestre del 2008 i tot el que es porta del 2009, hi ha un augment de peticions de despeses bàsiques de subsistència, ja que a part de les famílies amb una problemàtica que s'arrossega des de fa molts anys, se n'hi afegeixen d'un nou tipus, ja siguin persones estrangeres, però també espanyoles, que ens fan demandes d'aquesta mena.»

–«Són gent que en temps de bonança treballaven en oficis es podria dir estacionals, en feines no qualificades, ja sigui la construcció, la indústria o els serveis. Un perfil de gent que tot i que poden treballar, ja tenen una certa edat, càrregues familiars i en molts casos són analfabets funcionals, que tot i tenir el coneixement d'un ofici, aquest és limitat. Són persones que han perdut la feina, estan atrapades per unes pautes de consum que no poden mantenir i veuen com, tot i les prestacions i els subsidis públics, no arriben a final de mes.»

–«Inicialment s'intenta respondre amb recursos propis, però ara més que mai, ens sembla que hem de buscar aliances amb l'administració pública de referència, ja que creiem que la resposta al problema ha de ser col·lectiva i la primera política social d'aquest país és proveir d'aliment i cobrir les necessitats bàsiques de les persones.»

– «Càritas té clar que no podem parlar d'integració social sense que hi hagi uns mínims, i això l'ha portat a fer aliances amb altres institucions, sabent que la relació entre les entitats privades i les públiques és el futur.»

–«Per una banda hi ha l'administració pública, que té un encàrrec que és el d'estar al servei dels ciutadans. Per l'altra, hi ha entitats privades, amb i sense ànim de lucre, que tenen vocació de servei públic i de bé comú. Davant d'això què proposem? Doncs que hi hagi una col·laboració conjunta que ens porti a consensuar un pacte social contra la pobresa i a favor de l'exclusió. Una proposta gens estrafolària si tenim present que en els darrers mesos a Catalunya s'han signat pactes en matèria educativa, en immigració, en habitatge... Doncs també podem fer-ho en l'assoliment d'un model de societat més just i equitatiu.»

–«Jo no parlaria de copagament, jo parlaria de coresponsabilitat, ja que crec que la universalitat gratuïta és una gran discriminació i una gran amenaça per als pobres. Dic i vull dir que la gratuïtat és una amenaça per als que tenen menys, i com a ciutadà de classe mitjana estaria disposat a pagar alguns serveis públics, sempre que això servís perquè persones que estan en una situació pitjor que la meva pugin no tan sols accedir als serveis públics sinó que el dia de demà, quan millori la seva situació, també es puguin incorporar al copagament, la qual cosa vol dir que s'han incorporat a la ciutadania plena amb drets i deures. Crec que s'ha d'obrir aquest debat i més ara que ningú no s'atreveix a fer-ho perquè està molt mediatitzat i erròniament s'escoren les postures a la dreta o a l'esquerra, quan crec que al centre sempre hi hem de posar la persona.»

–«Això és mentida, el que passa és que amb uns recursos públics minvats i escassos i amb moltes necessitats, per desgràcia, és lògic que hi hagi una certa competència. O augmentem el llindar de la despesa pública en projectes socials i a més a més introduïm algun criteri que la faci sostenible, com podria ser el copagament, o al final la manca de recursos és una amenaça per a les persones, i també per a la pau social.»