Rialla fosca de Pinter

Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un altre que treballa lluny. Són uns protagonistes que remeten a un món prou actual, tot i que hagin passat quasi cinquanta anys des que es va escriure la història. La fórmula amb què Harold Pinter va saber sacsejar la condició humana ja es pot intuir a L'encarregat, un text estrenat el 1960. Des d'avui i fins al 16 de març Xicu Masó (en clau de director) el puja a escena amb la complicitat de Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez a l'Espai Lliure. El director insisteix que l'humor del dramaturg britànic (que rebria el premi Nobel de literatura el 2005) sempre ha estat present però que en aquesta peça primerenca respira amb més claredat. Per fer-lo pròxim, s'han vist forçats a traslladar-ho a Barcelona i variar la teranyina geogràfica que Pinter teixia amb barris característics de l'entorn de Londres. Tot i que es demani un públic actiu per discernir “què és veritat i què és mentida” del que diuen els personatges, la posada en escena és prou clara i no deixa ningú despenjat (en clara al·lusió al Terra de ningú, presentat amb molt d'èxit de públic al TNC fa uns mesos).

Per Masó, Pinter escriu mirant un microscopi. En un espai estable, hi incorpora una nova cèl·lula i contempla com tot esclata. És la seva particular manera d'escoltar una conversa i imaginar els buits d'informació. Però Pinter no admet una interpretació naturalista, “t'estimbes”, diu rotund Masó. Albert Pérez afirma que el seu personatge (un sense sostre que rep la invitació de passar una nit en una casa d'un desconegut) cal afinar-lo perquè si es fa massa realista, cau “en un Tennessee Williams que no té interès”, i si se'l fa massa exagerat, cau en la pallassada buida. Per Masó, un dels mèrits d'aquest text és que presenta una mirada políticament incorrecta dels sense sostre, una gent que “pot crear una certa empatia” perquè avui ningú s'atreveix a assegurar que no podria caure en la misèria. A L'encarregat, el sense sostre “pot ser el més mesquí de tots tres”.

L'obra, d'una aparent facilitat, (tot i que s'ha de respectar una partitura complexa”, segons el director) juga amb continus girs que sorprenen l'espectador. És probable que fos el mateix Pinter (“es nota que s'ho va passar bé mentre ho escrivia”, diu Masó) el sorprès. Perquè, com comenta Carles Martínez, Pinter sempre deia que deixava un text a mitges per anar a comprar tabac i quan tornava els personatges havien fet vida pròpia. Aquests girs li donen un cert aire de thriller però que no pot exprimir-se a fons: “si fem un thriller negre no funciona. Cal donar-li un aire de Simenon, una línia fina”, conclou Martínez.

L'encarregat es representa a l'Espai Lliure. “Era el lloc idoni”, afirma Lluís Pasqual. L'anterior director del Lliure, Àlex Rigola, va haver de renunciar a programar en aquesta sala per aconseguir que es financés la reforma de Gràcia. Pasqual sempre ha dit que aquell acord ell no el va signar, tot i que habitualment cedeix la sala a companyies per presentar les seves peces dins del programa Aixopluc.