Infecció al pas alegre de la pau

El 1940, els subministraments d'aliments a Catalunya en general i a Barcelona en particular no només eren insuficients, sinó que les autoritats perseguien el mercat negre, única i desesperada fórmula per millorar la dieta.

Per fer-se una idea de les condicions de vida n'hi ha prou amb veure la situació uns anys després. El març del 1948, l'ambaixada britànica, utilitzant un informe de la Cambra de Comerç, determinava que la població consumia 1.650 calories diàries, quan el mínim requerit per una persona més gran de 12 anys és d'entre 2.000 i 2.100 calories.

La Missió Rockefeller encara aniria més enllà: els adults només disposaven d'entre un terç i un quart de les calories diàries necessàries, i els infants, d'una cinquena part.

L'alimentació insuficient i desequilibrada, unida a la misèria, el fred, la brutícia, la falta d'higiene i de fàrmacs, només pot tenir un resultat: el rebrot d'infeccions i malalties intestinals mortals. Tal és el que van viure els catalans quan la Nueva España hi va irrompre al pas alegre de la seva pau.

Durant el 1939 i els dos anys posteriors a la Guerra Civil, la taxa de mortalitat per infeccions va oscil·lar entre el 34% i el 36% del total. La mortalitat infantil també va experimentar un repunt: gairebé 143 morts per cada mil naixements, una taxa comparable a la del 1923. Van rebrotar malalties que ja semblaven eradicades, com ara la verola, la diftèria, el tifus exantemàtic –tres infeccions que van revifar alhora la tardor del 1939–, la febre tifoide i, sobretot, la tuberculosi.

Ara bé: tal situació suposava un afront per a un règim que representa que havia de regenerar l'Espanya imperial després de la terrible dominació roja. Per aquest motiu, en el cas del tifus exantemàtic, les autoritats van mirar de retardar tant com van poder l'anunci del brot.

El director general de Sanitat, el mallorquí José Alberto Palanca, va dir al respecte: “Tenim l'obligació de causar amb les nostres mesures el mínim de trastorns possibles al país, excusant-lo d'ensurts, molèsties exteriors i fins i tot campanyes polítiques interiors.”

El tifus exantemàtic, per inesperat, va causar estralls. Però qui l'havia portat? El mateix doctor Palanca va admetre: “[Durant la Guerra Civil] tota la faixa costanera del nord d'Àfrica era un viver del tifus exantemàtic, i no es pot oblidar que d'aquesta zona venien constantment voluntaris a engruixir les nostres fileres.” Però afegia: “Mai no ens van portar ni un sol cas de malaltia.” Sembla que fins i tot el poll verd, el transmissor del tifus exantemàtic, havia fet costat a Franco.

El 2 d'abril del 1941, dos anys i un dia després que Franco decretés la fi de la guerra, ja no es van poder amagar més els fets. Madrid n'era víctima. L'epidèmia s'entendria a altres ciutats, com ara Màlaga, on va ser especialment destructiva. La plaga també va arribar a Catalunya. Però les autoritats hi feien poc. L'ambaixador britànic a Madrid, Samuel Hoare, escriuria: “A Espanya hi ha poca o cap organització per actuar contra una epidèmia d'aquesta classe.”

El 1941, a tot Espanya se'n van registrar 8.699 casos, dels quals 1.644 van acabar en mort. El 1942, dels 8.433 afectats, en moririen 1.548.

La verola va ser una altra malaltia que va reaparèixer a Catalunya entre els anys 1939 i 1940. Fins al 1921, malgrat l'existència de vacunes, aquesta infecció causava una mitjana de 200 morts anuals. A partir d'aquell any el nombre de casos va disminuir dràsticament. Va reaparèixer el 1939 a causa dels grans moviments de població.

Hi ha sospites fonamentades que aquesta malaltia va entrar a Barcelona, com en altres poblacions catalanes, amb les tropes de Franco. Va caldre habilitar dos pavellons especials a l'Hospital del Mar.

En el cas de la verola sí que va ser clar l'efecte de la Guerra Civil perquè, si fins al 1936 es registraven nomes dues o tres morts a l'any per aquesta causa, l'any 1939 se'n van registrar 609 i, el 1940, 977 morts més. Les xifres no van tornar a les taxes anteriors al conflicte fins al 1944.

Una altra infecció que va revifar força durant la postguerra va ser el paludisme, sobretot en les zones dels aiguamolls. Gavà i Castelldefels van ser dues poblacions especialment afectades. La Mancomunitat ja havia començat el 1918 una feina per eradicar aquesta infecció transmesa pels mosquits, però la Guerra Civil ho va liquidar tot.

El període 1940-1943 va ser especialment crític, ja que s'hi van registrar, al conjunt de l'Estat, un total de 5.287 morts. Hi havia tractaments coneguts, però eren fora de l'abast de la població. Les autoritats franquistes van intentar reaccionar decretant que el medicament només arribaria a les farmàcies dels llocs on hi hagués paludisme i que, tot i així, només es podria vendre un tub de Plasmoquina per malalt.

Però la malaltia que de debò causaria estralls seria la tuberculosi. Es tracta d'una infecció, a més, contra la qual la penicil·lina, que estava a punt d'arribar amb comptagotes i convertint-se en mercaderia de l'estraperlo, resultaria inútil. Només l'estreptomicina seria efectiva. Però aquest antibiòtic no hi va arribar fins als anys cinquanta.

Per ser precisos, la Guerra Civil i la postguerra no van suposar un canvi important en les estadístiques de la tuberculosi, però sí que van retardar la solució d'aquesta infecció.

Durant el primer terç del segle XX, a l'Estat espanyol es registraven entre 25.000 i 30.000 casos de tuberculosi cada any, i aquesta taxa va continuar fins a la segona meitat dels anys cinquanta. La mortalitat per tuberculosi pulmonar seguia una tendència semblant: cada any morien unes tres mil persones.