Teatre

CRÍTICA

jordi bordes

Un gegant entaforat en un didal

Interpretar Thomas Bernhard és dels reptes més complicats. Perquè té una escriptura enrevessada, amb uns temes obsessius (el teatre, la pàtria, la cultura, el desencís...) i uns personatges que exigeixen un distanciament del públic: sense generar identificació ni empatia, costa horrors no sucumbir. La versió que proposa el Teatre Akadèmia se'n surt amb nota. Les interpretacions d'aquests tres germans íntims que s'estimen i es matarien per moments parla de la buidor interior d'uns personatges de vida acomodada i culturalment cultivats. Però això, potser, els fa encara més desesperats.

Konrad Zschiedrich, que n'ha fet la traducció i versió, tampoc no és amable en l'adaptació. Exigeix el mateix text angulós. Amb verbs mal declinats conscientment, amb frases que elideixen els verbs per transformar-ho en rèpliques de gran contundència expressiva. El treball dels intèrprets és notable. Emilià Carrilla és Ludwig, un filòsof sense càtedra i que destina la seva vida a fer patir tot el que ell ha patit (per un pare que no l'apreciava, per una mare que l'apreciava, potser, massa). La llibreta, que no abandona, és el seu refugi.

Mercè Managuerra és la germana gran, obsessionada a construir un dinar fraternal, tot i que ell no volia sortir de la seva residència psiquiàtrica i la germana petita se'n vulgui desentendre. El seu regne el resumeix, quasi, a la vaixella. Finalment, Teresa Vallicrosa és la germana jovial: la més descarada, la més terrenal, la que permet una certa connexió amb el públic. És capritxosa i no abandona ni diaris ni, sobretot, el coixí de puntes, que abraça, ben blanc i ben tou.

Aquest Thomas Bernhard, tan distant, és dur i implacable amb ell mateix. L'Akadèmia aconsegueix empetitir aquest gegant dramatúrgic per fer-lo habitar en el seu didal, en la intimitat de la sala i també en un espai secret, portes enfora. El públic segueix aquesta trobada desafortunada com si mirés pel forat del pany.

La il·luminació i també l'espai escènic és, probablement, el més naturalista. Perquè si els personatges vénen amb una marca molt forta del dramaturg, l'espai es revela prou sociable, que denota un cert gust estètic i un lloc social d'aquests tres orfes adults. L'aparença que haurien aconseguit mantenir els pares, només la defensa i la reivindica la germana gran. El noi opta per anar trencant tota relació paternal pervertint el menjador davant la mirada despreocupada de la petita que, tot i que diu que odia la música, opta per engegar el tocadiscs. El dubte és saber si la relació entre els tres germans serà la mateixa l'endemà, o no. Tot fa pensar que, malgrat la radicalitat, ningú no s'atrevirà a sortir desemparat de la comoditat familiar. Més fosc, encara.

Ritter, Dene, Voss / Retorn
Thomas Bernhard
Direcció: Konrad Zschierich
Intèrprets: Emilià Carrilla, Mercè Managuerra, Teresa Vallicrosa
Dia i lloc: Dimecres, 5 de març (fins al 23) al Teatre Akadèmia.
Nova proposta de Thomas Bernhard, un autor de culte i amarg alhora.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia