Com que he dit mil vegades, aquí i en altres llocs, que per mi Raimon és el millor cantant i músic del món, s'entendrà com estic de content que li hagin concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Em sembla entendre que el jurat ha distingit un autor –l'autor d'Al vent, Diguem no o aquell “ens clourem com un puny”, cima suprema de l'amor i la unió carnal en català– i també un intèrpret, que és una cosa diferent. Mirem com defineix Fabra el mot “interpretar”. Diu: “Explicar allò que un text té d'obscur, d'ambigu.” Raimon ens ha “explicat” Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, que no sé si eren “ambigus” però Déu n'hi do si de vegades són “obscurs”. “Ausiàs March em ve a la memòria, el seu vell cant de cop se m'aclareix...”, diu Raimon en el citat Com un puny. A ell l'envitricollat “poeta i cavaller valencià medieval” se li va “aclarir” trobant-se sol al carrer Maragall, en el llit tan gran d'italiana mida: “Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs la vida en dorment.” A nosaltres ens el va “aclarir” i “interpretar” ell, en Raimon. En Fabra posa exemples: “Interpretar una inscripció etrusca. Interpretar una frase d'un autor antic...” Deixem de banda la inscripció etrusca. Raimon ens ha “interpretat” frases i poemes sencers d'“autors antics”. Fabra estava per tot, ho intuïa tot. Deia també, seguint amb els exemples: “No sé com interpretar el seu silenci.” “Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg”, ha cantat Raimon, i en ha interpretat aquest silenci, ens l'ha explicat. El silenci de “les classes subalternes”.

Ausiàs March, Roís de Corella, Anselm Turmeda, Jaume Roig no van poder rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes perquè al seu temps, naturalment, no s'havia creat. El reben a través de Raimon. Com el rep per segon cop Espriu, que ja l'havia obtingut el 1972. Un altre autor de vegades “obscur” sobre el qual Raimon ha projectat molta llum.

El premi arriba en un moment molt oportú, quan a València i també a les Balears i a l'Aragó el català rep grans invectives de les quals Catalunya tampoc no s'escapa a través de lleis educatives. Buscava un text molt bo de Joan Fuster –un altre Premi d'Honor– sobre Raimon, però n'he trobat un altre, també seu, referit a una inspectora d'ensenyament que prohibia als mestres usar la llengua valenciana fins i tot fora de les hores de classe: “Això no ho havien fet ni els feixistes”, s'indigna Fuster. Parlem del 1981, en democràcia. Des de llavors i fins ara no es pot dir que les coses hagin millorat. Vénen ganes de diguem no i de cloure'ns civilment com un puny.