Un gran conversador
En Modest, per fi, s'ha pogut reunir amb els seus. En Modest, de fet, es va acomiadar de tots els amics i coneguts el dia 29 d'octubre del 2011, a la presentació que vam fer del seu llibre Les homilies de Medinyà, a la Residència Bisbe Sivilla, on ha estat, molt ben atès, fins al dia d'avui. Aquell dia, en Modest, que ja tenia la malaltia d'Alzheimer molt arrelada, encara va poder saludar, una per una, totes les persones que van assistir a la presentació. Després d'aquell dia, que era molt important i desitjat, és va deixar anar i va començar la llarga agonia.
En Modest serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també com un gran conversador, un culer fins a les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.
Mentre recordo el meu Modest, m'adono que la nostra relació ve de lluny, del carrer del Carme, a casa de la família Carbo. De quan va oficiar el nostre casament a Sant Martí de Llémena. De la Llibreria 22 i els anys que va estar de jurat en el Premi Just Casero. Però sobretot dels darrers anys, quan va deixar Medinyà, després de la mort de la seva mare, Enriqueta, i el van nomenar rector del Mercadal; la nostra relació, llavors va ser diària. El seu cafè, batejat per en Lluís del Bar Neptú com un modesto (amb referència al ristretto), i el meu tallat descafeïnat. I la gent que amb els anys hi va anar passant. Els viatges a Roma, a prendre cafè i descobrir-la, sobretot visitant esglésies. Viure la seva pèrdua incomprensible de memòria i el dia que finalment em va dir que tenia Alzheimer. Les darreres converses, encara lúcides, de com seria el seu comportament una vegada la seva malaltia el portés a la foscor total.
I ara en Modest ha arribat a la claror d'aquell paradís que hi ha després de la vida, que ell sempre hi ha cregut. Que vagi bé.