Senzillament, adéu

D'en Modest ja es deu haver dit tot, i ben dit. De manera que el meu comiat ha de ser pura fórmula. De fet, ja fa molts mesos, quan feia poc que havia ingressat a l'asil dels capellans de Vista Alegre i encara estava en condicions de conèixer-me, li vaig dir adéu una tarda trista, fumant una cigarreta consentida a la seva discreta habitació, entre llibres i papers desordenats i el cendrer pudent carregat de burilles. No em va pas semblar que el fes especialment content la meva visita. Em va semblar que tenia altres coses al cap. Vés a saber. Conversa amable, planera, superficial, anodina. No hi vaig tornar. Em va semblar que no li calia.

Ens coneixíem de Presència, i no pas gaire. Però deixem el tema, que no és el moment. El que recordo de l'època me'l fan veure més com a capellà submís a la jerarquia que el company culte i intel·ligent que podia haver estat.

Era, com deuen prou saber els seus alumnes, un excel·lent professor. M'ho va demostrar quan li vaig demanar que m'ajudés a preparar l'examen per treure el títol de mestre de català. Era la primera convocatòria que feien conjuntament Òmnium Cultural i les dues universitats catalanes. Hi havia, a més de les proves lògiques de gramàtica i ortografia, un temari ampli sobre història de la literatura catalana –matèria que, per raons que l'època justifica, mai no havia estudiat. S'hi va avenir de bon grat. Ens vam trobar a la plaça de Catalunya i allà, asseguts en un banc, em desgranà, en poc més de mitja hora, una lliçó clara, concisa, nítida, entenedora i suficient del que em podia ser útil per l'examen. El bon mestre no ho és perquè ensenyi molt, sinó pel que aprèn l'alumne. Aquella mitja hora em va valer el títol. No ho podria oblidar.

Molt temps després vaig tornar a usar del seu saber i la seva amistat per entrevistar Josep Pla. A finals del 1980, probablement. Havia demanat a l'amic Jordi Valls que m'avisés quan el tingués al motel. Ho va fer molt bé. Sabia que en Modest havia de dinar amb Pla i em proposà que li fes de xofer. Entrar amb el mossèn era un bon passaport. Dinàrem els tres i en Valls s'ajuntà al grup a l'hora del cafè. Foren unes hores extraordinàries. Jo vaig callar molt. Pla i Prats trenaven temes, sobretot amb Itàlia al fons. Encara em sembla sentir-los recitar, ara un, ara l'altre, els versos de la Divina comèdia que saltaven entre els plats exquisits del motel sense perdre mai el fil de la conversa. Pla no menjava, però semblava alimentar-se amb l'alegria de l'amistat i la comunió còmplice de les evocacions compartides.

A la tornada, em vaig aturar a Medinyà i férem amb en Modest un repàs dels aspectes més interessants de la trobada. La feina, ja ho veieu, havia de sortir bé.