Opinió
Un gran trapella
Albert Manent és el més gran trapella que jo hagi conegut mai. N'he conegut un altre, Jordi Pujol, i potser per això aquest el va cridar prop seu així que va ser elegit president de la Generalitat. Tenien en comú la seva vinculació amb Premià de Dalt, on Manent havia nascut i Pujol tenia les arrels familiars, però també l'impuls conspiratiu. En els primers anys de l'autogovern, la conspiració encara era necessària o era tinguda en la reserva i sempre a punt, com quan els dos homes eren joves. Mai no se sap què pot passar i sempre cal preveure una mobilització, una campanya...
Ara que estava malalt, de tant en tant l'anava a veure al seu pis del carrer República Argentina. En aquest carrer esventat i costerut hi ha viscut sempre gent important del país. Allí, en l'habitatge que tenen o tenien llogat els monjos de Montserrat, es va fundar Serra d'Or. En Manent hi va intervenir, com en Pujol i altres.
He dit que l'anava a visitar. Em trucava: “Veniu-me a veure.” Sempre parlava de vós. Potser a Pujol no. Segur que no. M'asseia al costat seu, li veia el perfil de moneda romana i parlàvem. Ho sabia tot de tothom. No el podies sorprendre en res perquè s'havia avançat a qualsevol informació. Com s'ho feia, si no es podia gairebé moure? Llegia, i no parva de trucar. Quan no em trucava per dir-me “veniu-me a veure”, ho feia per informar-se d'algun fet o d'alguna persona. “Què en sabeu d'això? Què en sabeu d'aquell?” S'havia dit que durant uns anys, i potser ara també, no es movia una fulla a Catalunya que Pujol no n'estigués informat. Manent també sabia el moviment de totes.
Quan em situava davant seu pensava: avui l'atraparàs, avui li faràs explicar la vida abans que m'interrogui a mi. Si es deixava atrapar ho feia a mitges i encara jo sortia més confús. Havia estat pertot, ho havia fet tot, i al capdavall em feia un embolic i no sabia si era originari del Maresme, com jo em pensava i les biografies deien, o si ho era de Tarragona. “Vós coneixeu el nom dels núvols del Maresme?” Els núvols del Maresme tenen nom, senyor Manent? En va fer llibres. Dels noms dels núvols del Maresme i de mitja Catalunya, començant pels de Tarragona. La campanya volem bisbes catalans? Era seva. Les declaracions de l'abat Escarré? Van ser pensades per ell. Aquella mobilització? També li pertanyia. Ho explicava amb aquell mig somriure que abans he dit de trapella perquè era de trapella. “Torneu-me a venir a veure”, em va dir l'última vegada, i no ho hi he estat a temps. Feia tants dies que no em trucava, que alguna cosa hauria d'haver pensat. Hauria d'haver telefonat jo.
“Porteu-me aquell llibre”, i me n'assenyalava un de la seva biblioteca. Una història dels catalans a Amèrica dirigida per ell, uns retrats de gent que havia conegut... “Semblances contra l'oblit” d'un personatge que ha contribuït a salvar el país. Adéu-siau, estimat senyor Manent.