Els historiadors homenatgen Hilari Raguer

La sala gran de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va aplaudir ahir amb força la conferència del pare Hilari Raguer, doctor en dret i teologia, però que és especialment conegut pels seus llibres i escrits sobre història i perquè és monjo de Montserrat. També és conegut pel seu catalanisme militant i el seu independentisme i perquè diu les coses pel seu nom.

La sala gran estava plena de gom a gom de professors, gent interessada en la història i alumnes, molts dels quals van haver de seure a terra perquè no hi havia lloc. Ningú es va voler perdre la classe magistral de Raguer sobre l'Església i la Guerra Civil, un tema que estudia des de fa més de seixanta anys i del qual és el màxim expert i referent. El director del departament d'història contemporània de la facultat, Carles Santacana, va deixar clar que la conferència era “més que una conferència” i que pretenia ser “un homenatge” al mestre, una de les persones que han aportat més coneixement i objectivitat al moment històric de la Guerra Civil espanyola i el franquisme en relació amb l'Església. L'homenatge era oportú en una de les primeres aparicions públiques del flamant Creu de Sant Jordi, que l'any passat va estar fora de combat després de tenir un infart. Però, com es va poder veure ahir, Raguer ja no està ni tan sols convalescent, sinó en plena forma, i no només física, com va demostrar en la xerrada, en què es va tornar a fer palès que té una memòria prodigiosa per recordar dates i noms.

Joan Villarroya, el catedràtic que va presentar l'acte, va insistir que les tesis de Raguer no han estat mai del gust de tothom, sobretot de l'Església estatal, i va recordar com la Viquipèdia en castellà encara ara especifica que Raguer “ha negat la condició de màrtirs als religiosos catòlics assassinats durant la Guerra Civil a la rereguarda republicana, ja que considera que no van ser assassinats per la seva fe cristiana, sinó per l'associació de l'Església amb la dreta política, per la qual cosa els assassinats serien de naturalesa política i no religiosa”. Doncs no només això. Ahir Hilari Raguer va explicar molt bé com el pronunciament miliar del 1936, que en absolut tenia un rerefons religiós, perquè ni tan sols Franco era gaire creient (“ni gaire creient ni gaire de dones”, es deia), es va convertir en una croada, perquè l'Església espanyola, davant un Vaticà expectant que va ser reticent fins al final a acceptar el règim, “es va llançar als braços dels militars alcistes”. “Hi havia molts catòlics que, des de la declaració de la República, van estar conspirant perquè hi hagués un aixecament i van donar tot el suport als colpistes”, va recordar als joves universitaris. Franco, després, va veure que l'aliança amb l'Església era bona per a ell i va acabar sent declarat cabdill “per la glòria de Déu” i entrant a les esglésies sota pal·li. Els bisbes, capitanejats pel cardenal Gomà, català, van donar legitimitat al règim i també a la repressió posterior de la postguerra. L'oposició de Vidal i Barraquer va ser una excepció i li va suposar l'exili i ser titllat de traïdor.

Hilari Raguer, biògraf de Carrasco i Formiguera i del general Batet, i autor, entre altres llibres, de La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-39) i de Ser independentista no és cap pecat, és un dels pesos pesants que fan que Montserrat sigui el que és.