Grinyolar

En una òpera tot va bé fins que uns dels cantants tanca una porta, dóna un cop sobre una taula o arrossega una cadira. Com que les portes, els cops i les cadires no “canten” sinó que fan el soroll que els correspon en la vida real, la convenció en aquell punt es trenca i allò que en diuen la màgia escènica se'n va a passeig perquè la realitat s'imposa sobre la ficció en la qual estàvem fins llavors suspesos. Expressar sentiments o demanar el plat a taula a base de cantar és una cosa que no fa ningú, que jo sàpiga. Si acceptem que algú agonitzi de tisi amb un do de pit i els pulmons en plena forma és perquè som de bona pasta i ens ho empassem tot, mentre ens ho donin ben servit. Fins que el cos de la Mimi és traslladat al catre i una molla del somier que no sap res de música, grinyola. Puccini no va preveure les molles grinyoladores, com Verdi no va posar partitura al dring de les copes del brindis de La Traviata. Aquelles copes ho esguerren tot.

Passa igual en teatre. No sé si s'han fixat que totes les portes que s'obren i taquen fan remor de porta mosquitera, per molt massisses que aparentin ser. No els dic res de les pistoles. Quan veig aparèixer una pistola en un escenari ja tremolo perquè sé que quan sigui disparada o ho farà com una escopeta de balins, i llavors no ens podrem aguantar el riure, o ho farà com un canó napoleònic, i ningú ens estalviarà un ensurt. És en aquests casos quan ens adonem que les portes i les pistoles no declamen com ho fan els actors. O dit d'una altra manera: és llavors quan ens adonem que els actors declamen amb la veu impostada.

Em sembla que aquesta és la causa que prefereixi el cine al teatre. El cine ha aconseguit fer creïbles tots els sorolls que se senten, fins i tot l'impacte dels cops de puny. Tots sabem que els cops de puny no sonen d'aquella manera, com sabem que una explosió o el xoc de dos cotxes hauria de tenir molt més volum, però ens ho creiem. A West Side Story les pilotes de bàsquet i els filats canten. No ho farien pas en un escenari, o almenys als nostres escenaris. No ho sé, a Broadway.

No és ben bé el mateix, però de vegades rebo l'avís de lectors que han detectat un error en un d'aquests articles diaris. Un nom incorrecte, una data que balla... En el llibre que he publicat n'hi ha alguns. Els lectors, que són molt amables, fan veure que no passa res, però sí que passa, i a mi em sap tant greu que m'amagaria per les cantonades. Sé que només amb aquesta molla que salta i desafina l'article perd credibilitat i, encara més greu, perd l'eficàcia i el relleu que li havia volgut donar.