De Rats i Tats

Diumenge passat vam celebrar a casa la Mare de Déu de Montserrat, perquè la meva mare se'n diu. I segur que no érem l'única llar catalana que estàvem de celebració al voltant d'un bon àpat. De Montserrats, n'hi ha moltes, i també de Montses, Rats i Tats. En català, tradicionalment els hipocorístics –els noms que designen de manera afectuosa o familiar una persona– es formen per escurçament per afèresi, és a dir, eliminant la primera síl·laba del nom, o si el nom és molt llarg es pot suprimir fins i tot la segona síl·laba. Per exemple, d'Antoni formem Toni, Ton o Tonet; de Bartomeu, Tomeu; de Caterina, Terina, Tina, Tineta; d'Eulàlia, Laia; d'Ignasi, Nasi; de Jaume, Met; de Miquel, Quel; de Meritxell, Txell; de Concepció, Ció...

Tot i així, hi ha molts hipocorístics –nom que prové del grec i que significa “acaronador, afalagador; diminutiu”– que es formen afegint un sufix diminutiu al nom. Són els casos de Mariona, que és un hipocorístic de Maria; Manelic, de Manel; o Carmina, de Carme.

Tot i així, en les últimes dècades, tal com assenyala el gramàtic Josep Ruaix en Català Complet/3, “proliferen els noms de fonts escurçats per apòcope, és a dir, suprimint l'última o últimes síl·labes”. Aquesta tendència la trobem sobretot en noms provinents del castellà o l'anglès: d'Alexandre fem Àlex; de Daniel, Dani; d'Eduard, Edu; de Teresa, Tere; de Magdalena, Magda; d'Immaculada, Imma; de Rafael, Rafa; de Purificació, Puri; de Patrícia, Patri; entre molts altres.

També hi ha altres hipocorístics que admeten diverses variacions, com ara Francesc, que deriva en Cesc, Cesco, Xesc, Xisco, Sisco, Cisco, Cisquet; o Josep, que fa Pep, Pepet, Jep, Jepet. En altres dialectes, com ara el valencià, a vegades també s'afegeix una “o” al final de l'hipocorístic quan el nom escurçat ha quedat reduït a una sola síl·laba: Sento, de Vicent; Neto, de Benet; Quelo, de Miquel; Rano, de Ferran; Cinto, de Jacint; Tono, d'Anton; Felo, de Rafel, entre d'altres.

Cada llengua forma els hipocorístics de manera diferent, hem vist que en català es tendeix a escurçar el mot per davant, però en moltes llengües afegeixen sufixos al nom (en italià, de Paolo, Paolino, o en portuguès, d'Ana, Aninha) i n'hi ha que fins i tot dupliquen síl·labes del nom (de Diana, Didi).