Mare i treballadora

Mare i treballadora també a fora de casa. Treballadora fora de casa i mare. Sovint no es pot triar l'ordre. No poden triar les dones soles que han de criar les seves criatures. Laura Navarro, de 30 anys, és la mare de l'Abril, de10 anys, i de la Melody, de 8. Des que les nenes eren ben petites, se'n fa càrrec ella tota sola. A més, no té cap xarxa familiar pròxima en què buscar suport, perquè va venir ella sola de l'Argentina amb 18 anys acabats de fer. Això sí, ser optimista de mena li ha permès superar mil i una circumstàncies molt i molt complicades. “T'has de buscar la vida, imaginar solucions, i ho acabes aconseguint”, assegura. I recorda quan, amb les nenes molt més petites, va acollir a casa una estudiant amb l'acord que, a canvi de l'allotjament, li cuidava les criatures mentre ella treballava.

Professora de dansa, operària en serveis de neteja, cambrera i relacions públiques de discoteques, coordinadora dels treballadors d'un hotel de costa... La Laura sempre havia anat trobant alguna feina, tot i que el més difícil era compaginar feina i família. I la situació es va anar complicant encara més amb la crisi. “Va arribar un moment –explica– que estava tan capficada, tan desesperada i tan confosa que no sabia ni tan sols com organitzar-me la vida. El món estava contra mi.” Ara, mirant enrere, entén que un gran error era acceptar el primer que li oferien i llavors no li durava gaire temps. “Fins i tot t'hi arribes a deixar la salut, perquè et valorin, però no és cap solució”, reflexiona.

Després de quatre mesos sense feina i en un moment d'aquests de pensar que el món estava contra ella, va anar a parar a Càritas: trasllat a un pis on paga menys de lloguer, suport psicològic i un curset de competències laborals. “Va ser quan vaig veure que jo mateixa no em donava prou temps per trobar una bona feina. Has de saber trobar el perfil en què tu encaixes.” Es va ressituar, va refer el seu projecte vital i des de fa un mes treballa a la bugaderia de la Fundació Roure, a Ciutat Vella, a Barcelona. Hi va arribar a través del servei d'acompanyament a l'ocupació del projecte Feina amb cor,de Càritas, que assessora de manera personalitzada aturats de llarga durada o amb familiars al seu càrrec. “Amb les dues nenes no em podia permetre dir «no puc», i això m'havia portat a assumir coses inassumibles. A Càritas em van fer veure això i altres coses que no feia bé”, reconeix i aprofita per recomanar als que busquen feina que es dirigeixin a un lloc on els professionals els puguin aconsellar i on els ajudin a això, a saber trobar feina.

“Hi ha feina en alguna banda, tot i que a tu sempre et diguin que no”, assegura la Laura, que parla de “reiniciar-se, saber aprendre i ser capaç de trobar alguna cosa que et diferenciï dels altres”. “Has de fer que et necessitin”, conclou. I alhora compaginar-ho, en el seu cas, amb les dues filles, que la necessiten a ella. “Els moments en què em vaig sentir més enfonsada van ser quan no podia fer de mare. Havia de treballar i no sabia si havien anat a l'escola amb mitjons prou gruixuts. La sensació és horrorosa.” Ara, en canvi, té una vida organitzada i està entusiasmada amb la posada en marxa de la bugaderia de la Fundació Roure. Una fundació resultat de la reconversió de l'antiga Prisba, que atén famílies i persones grans sense recursos a Ciutat Vella. La bugaderia ja dóna servei a la gent del barri, a una empresa d'apartaments turístics i a una residència universitària.